Crispeta

Crispeta. Trobo que crispeta li escau. A la panxa es mou com quan comencen a petar.

El final de l’embaràs s’acosta i començo a pensar en diferents coses. Com per exemple la importància que té que sigui la segona, que fa que l’angoixa que podria produir la situació de pandèmia no sigui tan greu. No tinc cotxet, ni hamaca… Les vam dur a casa de l’àvia que té més espai, pensant que ja les agafaríem quan s’acostés el moment. I resulta que ens vam haver de quedar tancats a casa! Ni roba tenia, pobre crispeta! Però això es va solucionar amb un enviament de correus. No m’imagino tot això sent mare primerenca. Ara fins i tot em fa gràcia pensar com en som de supervivents quan cal i que ja ens espavilarem amb el que tinc. 

La crispeta no tindrà eco del tercer trimestre. Sempre que l’embaràs vagi bé, es veu que no és tan important quant a informació mèdica i que la continuen fent més aviat per motius sentimentals. La veritat és que sí, que ens agrada tenir aquesta foto, però què hi farem. 

Amb el micu de fira vam fer unes fotos ben boniques amb les ecografies del tercer trimestre. Volia fer alguna cosa semblant amb la crispeta, però no podrà ser. Tampoc podrem fer amb la meva germana la foto al pont que vam fer quan estava embarassada d’el micu i més tard quan ella ho estava de la meva neboda. Hauré d’empescar-me algun muntatge. 

Quan el micu estava a la panxa vam anar a Astúries. Amb la crispeta havíem d’anar a Sant Sebastià. No ha pogut ser… 

El que sí té la crispeta és més descans, tot i tenir l’altre petit a casa. He agafat la baixa molt abans i dormo molt. Alguna cosa positiva hi ha… Fins ara no podia sortir a caminar i això sí que ho trobava a faltar, però això també està solucionat ja amb les noves instruccions. 

Per sort, i gràcies a la tecnologia, també puc fer els exercicis per a embarassades que vaig fer amb el micu de fira. Fer-ho online no és el mateix, però no em queixaré pas. 

Aviat muntarem el bressol. Això ja s’acosta… No sé què em preocupa més, si la situació que estem vivint, el part o el postpart. Amb la primera no hi puc fer gaire, per tant intento no pensar-hi massa. Té conseqüències que no entraven dins els meus plans: per exemple, el micu de fira hauria d’estar a l’escola, cosa que m’ajudaria a gestionar el postpart, segurament la meva mare seria a casa, es podria sortir de casa amb normalitat… 

El part… Ai, el part! Diuen que els segons van més ràpid. Jo vaig parir a casa perquè no vaig ser a temps d’arribar a l’hospital (que tinc a 15-20 minuts de casa caminant!). Ara la cosa va canviant, però la veritat em feia pànic pensar que trucava al 112 i que no hi havia ambulàncies disponibles. O pitjor! Que estaven col·lapsats i no ens agafaven el telèfon! Doncs això, que el part em fa molt de respecte per com em va anar el primer. Ei, que ja voldria jo que fos tan “fàcil”, però rodejada de bates blanques, si us plau!

I després ve el postpart. Un postpart que vaig passar amb depressió tot i tenir grups de criança, ajuda a casa, blablabla… 

En fi, que com dic a vegades, quan siguem al ball, ballarem. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 12’47

Meteorològiques: quin bon dia que fa!

Físiques: molt bé. No hi ha mal d’esquena i es pot dir que he dormit tota la nit seguida.

Psíquiques: en principi el micu de fira havia d’estar entretingut amb l’A. fent un pastís, però a meitat fer no li ha vingut bé i el tinc rondant per aquí, així que massa concentrada no estic. (Noti’s el blablabla… del final del post).