Esperar
“Posa’t el vestit blau”, em vas dir. “Aquell que és mig transparent i m’agrada tant”. Doncs sí, noi, aquí el tens. Me l’he posat per mirar per la finestra i veure com m’esperes i no arribo, borinot!! Si et pensaves que t’havia perdonat anaves molt equivocat.
.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horaries: 17’47h
Meteorològiques: sol (un bon dia per recórrer les parades de Sant Jordi, si no fos…)
Físiques: prou bé. Mal d’esquena prou controlat, avui.
Psíquiques: Després de molt de temps torno a participar a Relats Conjunts, jo amb la paciència baixa i el micu de fira amb un equilibri difícil entre irritabilitat i sensibilitat excessives. Al final, he optat pels vídeos del YouTube a la tele. El tinc assegut a sobre i amb la mà que em queda lliure vaig escrivint el post al mòbil (el qual se’m va ocórrer ahir mentre em dutxava).
susannacircumstancies.wordpress.com 
La venjança se serveix en vestit blau!
Perquè el vestit és blau, oi? O és gris? Hahahhaha!
Hi ha persones així, que igual d’entrada no et diuen res però s’ho guarden tot i t’ho tornen.
Allò que és bo es fa esperar.
Això diuen…
Posar-se el vestit demanat per NO anar a la cita, ho trobo d’un refinament venjatiu nivell expert. 😀
Ben trobat!!
Hhahahhaha! Sí! A vegades em faig por a mi mateixa quan penso aquestes coses!
Oh, quanta maldat! Suposo que ell ho mereixia, però per la salut d’ella, es pot viure amb aquest rancor? Quants dies va esperar ella per tornar-li?
A vegades està bé ser una mica rancuniós. Amb mesura, que després t’agafen úlceres d’estómac… 🙂