Ràbia acumulada
Algunes reaccions de la gent són desproporcionades. Veus el què provoca una mirada, una frase o comentari en una altra persona i et preguntes si calia reaccionar així davant d’aquest fet. Què en penseu si no de llançar una cadira pels aires i marxar fet una fúria perquè t’han fet una foto, dir un munt de renecs (dels grans!) perquè no trobes el carregador del mòbil, o vomitar damunt una persona tot el què penses d’ella perquè aquesta ha fet un gest que no t’ha agradat, tot i que no anava per tu?
Aquesta manera de respondre a uns fets que no són tan greus en sí mateixos em fa pensar en què les persones tenim molta ràbia acumulada i explotem quan explotem. A vegades de molt mala manera.No sé si és perquè anem aguantant i aguantant, perquè cada vegada som més impacients o perquè cada dia som menys feliços…
L’últim cas de ràbia humanoide l’he presenciat aquest matí venint del mercat. Just anava a entrar a casa quan he sentit un clàxon i m’he girat. He vist sortir un jove d’un cotxe que s’ha atansat al del darrera, li ha fotut hòstia al retrovisor i ha cridat “sal del coche, sal del coche que vengo calentito”. He temut el pitjor quan l’home gran ha obert la porta i ha sortit, però per sort el jove ja reculava i ell l’únic que ha fet ha estat recollir els trossos del terra.
No sé per què un pitava a l’altre ni si feia molta estona que ho feia, no sé si al jove avui no li ha sortit res bé, no sé com acabarà el dia d’aquestes dues persones… Però sé que moltes vegades semblem animals, que som incapaços de parlar, dialogar, treure la nostra ràbia i impotència del dia a dia de cap altra manera que no siguin crits, mal humor o males maneres… I sap greu. Som persones.
.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 19’24
Meteorològiques: massa calor per a fer res profitós…
Físiques: les típiques de poder dormir fins quan vull, no fer gaire res, estar de vacances però aixafada per aquesta calor.
Psíquiques: fa tanta calor que el cervell no em funciona gaire, però volia escriure alguna cosa sobre el cas d’aquest matí. Com veieu, no n’ha sortit una tesi, però no dono per a més, avui… Per cert, la foto és de google, encara no m’he trobat ningú que em reacciones amb aquesta cara…
susannacircumstancies.wordpress.com 
Em sembla que la situació general està molt crispada, tothom està amb els nervis de punta, ho portin per dins o per fora. La frustració que genera la situació fa que traiem la ràbia de la pitjor manera, la paguem amb els altres que segurament, en aquell moment, no en tenen cap culpa. Són males èpoques per anar amb un somriure als llavis.
És ben cert que dia a dia et trobes amb situacions com la que descrius. I és una llàstima i no sé què s’hi pot fer, el que està clar és que la pròpia impotència i preocupació ens porta a aquesta crispació i ràbia.
Em compadeixo de la gent que reacciona amb atacs de ràbia, segurament tenen una vida molt desgraciada, sinó no en tenc el motiu de reaccionar així.
La Mafalda ja ho deia, “comienza tu día con una sonrisa y verás lo divertido que es ir por ahí desentonando con todo el mundo”… Potser no cal això, però tampoc ens hauríem de passar de la ratlla…