Skip to content

Hi havia una vegada una persona

05/04/2012

No vaig venir a Barcelona per res més que per amor. Però la parella no és l’únic important a la vida ni vol dir que no necessitis res més. Primer vaig deixar de veure tan sovint els amics del poble perquè vaig anar a estudiar a Girona i els de Girona perquè vaig venir a viure a Barcelona. Per això em va agradar molt conèixer l’E. 

La primera vegada que ens vam veure va ser curiosa. Jo no sabia quina cara tenia, només que treballaria amb ella els dissabtes (jo acabava de començar en una botiga del carrer de Córsega que ja no hi és). Mentre anava cap al supermercat a comprar alguna cosa abans d’obrir, ens vam creuar i ens vam quedar mirant uns segons. Alguna cosa em va dir que aquella noia de cabell curt i una barra de pa sota el braç era ella. 

Quan va ser l’hora d’obrir i la vaig veure em va fer molta gràcia. Li vaig explicar la sensació que havia tingut i ja no vam para de xerrar. Vam xerrar els dissabtes a la botiga, vam xerrar un dimarts perquè sí, vam xerrar un munt amb les notes que ens deixàvem (ella treballava dilluns al matí i jo no), vam xerrar a sopars i passeigs per Barcelona, vam xerrar algun dia de reis. Les dues vam deixar la botiga i tot i així no vam parar de xerrar.

Però resulta que un dia ja no ho fèiem tant. I després encara menys. I jo em vaig enfadar perquè només podíem fer-ho quan a ella li anava bé, que solia ser quan no tenia problemes. Em va caure molt malament que m’apartés del seu costat quan les coses es tornaven complicades. – No, ara no puc quedar. – Molt bé, avisa’m quan vulguis… I jo tenia la sensació que mai no avisava i que era jo qui em tornava a posar en contacte. I em vaig cansar. I em va cansar que li demanés si una data podria estar en la meva festa d’aniversari i quan la truqués per confirmar em digués “ai, no hi seré, que marxo”. Cullons, que vaig posar aquella data perquè hi seria ella!

I estava tan enfadada que vaig decidir que si volia ja em trucaria ella. Doncs resulta que fa prop d’un any i mig que vam parlar per última vegada. I ara continuo emprenyada! Emprenyada perquè no mira el correu (no ha fet mai) però és la única manera que tinc de tornar a parlar amb ella. Perquè em van robar el mòbil i vaig perdre el seu telèfon. Perquè estava contenta perquè en una llibreta he trobat un número que em sembla que és el seu però no ha respost el missatge. Enfadada perquè ara m’adono que no he trucat a aquell número a veure si és el seu i encara el conserva.

Hi havia una vegada una persona que vull que hi torni a ser… 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 23’34h

Meteorològiques: Setmana Santa passada per aigua.

Físiques: Estic de vacances, totalment relaxada.

Psíquiques: Fa dies que penso que no sé com hem arribat a aquesta situació, que les persones som molt complicades.

Anuncis
4 comentaris leave one →
  1. 06/04/2012 12:19 am

    Uf. Sembla que aquesta persona s’ha separat de tu de manera voluntària, encara que sembla molt agosarat dir això quan no la conec de res, però si algú marxa perquè té motius per fer-ho, o perquè així ho desitja, tenim dret a retenir-la? Tenim dret a reclamar-li que es quedi? No tinc respostes a aquestes preguntes.

  2. rits permalink
    06/04/2012 1:06 pm

    Les preguntes que fa en Xexu ens les hem de fer, xò la tristor per dins, sovint poc.
    El teu post m’ha recordat moltíssim una història meva. Bé, la història no és semblant, xò el reultat si. I és molt dur, perquè si, una ja sap que si algú no vol estar al nostre costat no s’ha de reternir, xò és trist.

    En el meu cas és molt dur xq aquesta persona no va desaparèixer. Continuem treballant pelgades i no ens parlem, amb prou feines ens diem hola. I no sé xq. Varem passar un mal moment les dues, xò en el fons no va passar res. Simplement, va decidir que no em volia a la seva vida.

    No sé qui m’ho va dir, o on ho vaig llegir. Hi ha persones que passen un instant, hi ha persones que estan molt de temps al nostre costat i hi ha persones que estan sempre. Ella ja no hi és, només et pots quedar en el record dels bons moments, sense encadenar-t’hi perquè ja no vol seguir mantenint un llaç d’amistat.

    Un post preciós, encara que trist. Me n’alegro de tornar-te a llegir!!!

  3. susanna permalink*
    08/04/2012 11:26 am

    El què m’amoïna és que no tinc clar que s’hagi separat de manera voluntària. Potser sí, però no és de la mena de persones que desapareix sense dir res. O sí. Ai, no sé. I si ella també ha perdut el meu número? Evidentment, si he estat només un instant, cap problema. La gent anem i venim. El cas és que com que tinc aquesta espineta necessito sentir-ho. Si hi torno a parlar i noto fredor o distància, aleshores ja està, ho deixaré córrer, però necessito fer aquest últim intent. La gent fem coses estranyes i potser només cal que una de les dues faci el primer pas…

    Gràcies pels comentaris, nois!

  4. rits permalink
    08/04/2012 4:47 pm

    Doncs endavant! a intentar localitzar-la. Si sents la necessitat de intentar-ho una vegada més, no dubtis dels teus impulsos, xq si no sempre t’ho mantindràs dins.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: