Skip to content

Adéu…

12/11/2010

Vaig veure al TN el què havia passat… La reacció de la majoria de la gent és preguntar-se si hi ha algun conegut per aquella zona. Vaig pensar que no i aleshores em vaig mirar aquells cotxes aixafats com aquell adolescent que diu “a mi això no em passarà”. Vés per on que sí que coneixia una persona de les què anaven en un dels cotxes.

Uns dies més tard, quan em va trucar la M., no vaig acabar de reaccionar. Em semblava increïble que pogués ser veritat que una persona tan jove i tan agradable, tan noble, hagués mort en un accident de cotxe. És curiós com la notícia m’ha anat afectant més a mida que han anat passant els dies. En un primer moment em va saber molt greu, com és normal, però la sensació de tristor i buidor no era, ni molt menys, la que he sentit després.

No acabo d’entendre per què. Potser pel fet que la notícia em semblava surrealista, potser perquè només havia treballat un curs amb ella, potser perquè feia molt de temps que no la veia… Però després vaig estar recordant els tres o quatre sopars que havíem fet, que a l’escola va ser algú que em va fer sentir molt a gust, que sempre reia i ens encomanava a tots, que la vaig convidar al dinar del meu aniversari (ara em sap molt greu que no hagués vingut), que podríem haver fet molts més sopars amb la P. i la T. i, en definitiva, que potser era una persona que estava passant de ser excompanya de feina a alguna cosa més…

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 19’17h

Meteorològiques: no fa gaire fred per estar a novembre, no?

Físiques: una miqueta de mal de cap. Deu ser pel vent d’aquest matí, perquè no he dormit bé… Vés a saber!

Psíquiques: doncs no se per què m’ha vingut de gust mirar les seves fotos al facebook i fer aquest post. No sé per què tinc aquest buit quan penso en ella. No sé per què passen aquestes coses… Igual demà el post no m’agrada. Està fet perquè sí, perquè em venia de gust i sense tornar a llegir… Simplement, necessitava escriure’l.

Anuncis
4 comentaris leave one →
  1. 12/11/2010 8:54 pm

    Veure com desapareix una persona que coneixem no és gens fàcil, costa fer-se la idea. Hem tingut un cert contacte, i d’un dia per l’altre saps que ja no la tornaràs a veure, és dur. Però bé, quan ens anem fent grans i anem coneixent cada cop més gent és fàcil pensar que algú pot patir un accident, o que podem tenir alguna pèrdua. No hi ha consol possible. Espero que mica en mica vagis assumint aquesta absència, amb el mínim de mal possible.

  2. 12/11/2010 9:59 pm

    Susanna, un petó molt gran!!!!
    esclar que és important veure les seves fotos, sentir-la aprop. El seu record, el que vas aprendre d’ella sempre estarà amb tu.

  3. 15/11/2010 7:58 pm

    Cal aprofitar cada instant…
    …la vida ens pot fugir en un tres i no res.
    Una forta abraçada.

  4. susanna permalink*
    16/11/2010 8:15 pm

    No hauríem de pensar només en viure cada instant quan pasa una cosa com aquesta. De mica en mica vaig assumint que sí que ha passat, tot i que per molt gran que em faci no entendré mai que les persones joves marxin d’un dia per l’altre…

    Gràcies pels comentaris!! Una abraçada als tres!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: