L’origen perdut
Just ara he començat a llegir El Món Groc de l’Albert Espinosa perquè, per fi, he pogut acabar L’Origen Perdut de la Matilde Asensi. No dic “per fi” perquè hagi sigut pesat o no m’hagi agradat. Ni molt menys! Ho dic perquè últimament havia abandonat aquesta bonica costum d’agafar un llibre a qualsevol moment del dia. És cert que prou atabalada he estat, però em nego a pensar que no es poden trobar deu minuts abans d’anar al llit per fer una de les coses que més m’ha agradat sempre: llegir.
Ignoro la raó per la qual em vaig comprar el llibre fa uns quants Sant Jordis. Suposo que havia anat sentint cosetes tant de l’autora com del llibreque m’havien anat agradant. Mentre el llegia, però, m’adonava que no tenia ni idea que havia comprat una novel·la d’aventures. És això, una novel·la d’aventures a la selva amazònica, la cerca d’un llenguatge que té tant de poder que ha de guarir el germà del protagonista, l’Arnau Queralt, d’una maledicció a la que ha estat sotmès pels aimares. De fet, per fer una cosa que no havia d’haver fet…
Tot i que a vegades he trobat una mica pesades algunes pàgines, descripcions innecessàries o, al contrari, escenes resoltes a corre-cuita (ei, és la meva humil opinió) en general m’ha agradat i he trobat que, havent-lo deixat de banda tantes vegades per les oposicions, la feina i etcètera, ha estat molt fàcil de tornar a enganxar el fil, si més no, tornar a enganxar la idea general.
A més, les últimes frases del llibre són de les que m’agraden…
Nota: Aquí teniu unes línies sobre el llibre que m’estic llegint ara. Quan l’acabi donaré la meva visió (que em temo que serà diferent).
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Meteorològiques: Després d’uns dies de força calor, anit va ploure i avui encara han caigut algunes gotetes que refresquen el dia.
Físiques: Estic de vacances, dormo més que vull i encara no he començat a barallar-me amb la neteja profunda del pis. Com he d’estar?
Psíquiques: Intento tornar a llegir com feia abans, pensar positivament sobre les meves circumstàncies, canviar-me o si més no acceptar-me… Època de reflexions…
susannacircumstancies.wordpress.com 
Bé, esperaré la teva opinió sobre El mon groc, però ja em vas dir que inicialment no et feia massa el pes, així que em sembla que si que en tindrem opinions diferents.
Pel que fa a L’origen perdut, també l’he llegit i em va agradar força, però penso com tu que hi ha coses que es podien haver retallat per fer més amena la lectura. L’Asensi sempre fa novel·les d’aventures. Si no has llegit res d’ella, et recomano L’últim cató, que és un altre totxo, però per mi és el millor que ha escrit. Aquest va de xinesos!
XeXu, t’haig de dir que la meva opinió va canviant però està molt condicionada pel que vaig pensar en el primer capítol… De tota manera, no dic que el llibre estigui malament. Però bé, això ja ho comentaré quan l’acabi.
No havia llegit mai res de la Matilde Asensi però com que aquest m’ha agradat i L’últim Cató l’he sentit anomenar molt, és molt probable que acabi al meu prestatge.
Has llegit El Ocho? (M’imagino que sí…)