Jo em relaciono, tu et relaciones, ell/a…

A la cuina, les patates amb la ceba van fregint-se per convertir-se en una truita. Aquesta nit torno a sortir i em sap greu que s’hagi de fer el sopar quan vingui de treballar ja que, a més, jo ja estic de vacances.

Anit vaig sortir amb gent de l’escola, avui amb algunes noies amb les què feia dansa orinental i el dimarts passat amb els seus companys (ara ja amics meus també).

La meva manera de ser ha anat posant murs davant d’aquests grups i de moltes persones que he anat coneixent al llarg de la meva vida. Si començo amb l’últim, per exemple, que dels tres és el que fa més temps que conec, diria que fins fa ben poquet no m’he deixat anar més, no m’he sentit a gust sense estar pensant més en la meva timidesa que no pas en intentar gaudir de la companyia i la conversa. Trobo que després de nou anys ja era hora de començar a fer-ho, oi? Però això és moooooolt més fàcil de dir que no pas de fer.

Amb les noies amb qui vaig a sopar avui estic fent grans passos en aquest sentit. Vull dir que fa un temps no hi hagués anat ni de conya. Jo sola davant d’un grup que ja fa un any que ha continuat ballant i que fan sortides i altres sopars molt sovint? Què dius?!! M’hagués sentit un bitxo raro i no m’ho hagués passat gens bé. En tot cas, si m’haguéssin acompanyat les de dansa del meu grup encara, però si no… En canvi, aquesta vegada, quan vaig rebre el mail de la nostra (ex)professora no m’ho vaig pensar dues vegades: em feia molta il·lusió tornar-les a veure i ni tan sols vaig esperar a veure que responien les Cuatro Danzarinas.

I amb el grup de mestres estic molt contenta perquè per mi un any mai no ha estat suficient per no sentir-me tensa en un sopar. És cert que hi ha gent amb qui connectes més i millor que amb d’altres, però per fi he aprés (o estic aprenent) que no connectar no vol dir que t’estiguin criticant, observant i jutjant tota l’estona. I bé, si ho fan, que ho facin. Ara fa un temps, i no ho dic en broma, abans d’aquests tipus de sopar m’hagués agafat migranya per la tensió que hagués portat a sopar amb mi.

La guerra no està guanyada,  però sí força batalletes…

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Meteorològiques: fa tanta calor que estic sota el ventilador del menjador i no em vull moure d’aquí fins l’hora d’anar a sopar.

Físiques: avui no crec que faci gaire tard perquè una té una edat i anit ja vaig arribar a les cinc de la matinada… (El que us deia, impensable fa uns anys enrere).

Psicològiques: Encara tinc moltes manies personals i em costa relacionar-me de manera més espontània, sense pensar que aquell/a està pensant que jo sóc, que jo faig, etc, etc, però veig que poc a poc van canviant les coses. I això em fa feliç. Molt feliç. (Però costa tant..)