Skip to content

Jo em relaciono, tu et relaciones, ell/a…

03/07/2009

A la cuina, les patates amb la ceba van fregint-se per convertir-se en una truita. Aquesta nit torno a sortir i em sap greu que s’hagi de fer el sopar quan vingui de treballar ja que, a més, jo ja estic de vacances.

Anit vaig sortir amb gent de l’escola, avui amb algunes noies amb les què feia dansa orinental i el dimarts passat amb els seus companys (ara ja amics meus també).

La meva manera de ser ha anat posant murs davant d’aquests grups i de moltes persones que he anat coneixent al llarg de la meva vida. Si començo amb l’últim, per exemple, que dels tres és el que fa més temps que conec, diria que fins fa ben poquet no m’he deixat anar més, no m’he sentit a gust sense estar pensant més en la meva timidesa que no pas en intentar gaudir de la companyia i la conversa. Trobo que després de nou anys ja era hora de començar a fer-ho, oi? Però això és moooooolt més fàcil de dir que no pas de fer.

Amb les noies amb qui vaig a sopar avui estic fent grans passos en aquest sentit. Vull dir que fa un temps no hi hagués anat ni de conya. Jo sola davant d’un grup que ja fa un any que ha continuat ballant i que fan sortides i altres sopars molt sovint? Què dius?!! M’hagués sentit un bitxo raro i no m’ho hagués passat gens bé. En tot cas, si m’haguéssin acompanyat les de dansa del meu grup encara, però si no… En canvi, aquesta vegada, quan vaig rebre el mail de la nostra (ex)professora no m’ho vaig pensar dues vegades: em feia molta il·lusió tornar-les a veure i ni tan sols vaig esperar a veure que responien les Cuatro Danzarinas.

I amb el grup de mestres estic molt contenta perquè per mi un any mai no ha estat suficient per no sentir-me tensa en un sopar. És cert que hi ha gent amb qui connectes més i millor que amb d’altres, però per fi he aprés (o estic aprenent) que no connectar no vol dir que t’estiguin criticant, observant i jutjant tota l’estona. I bé, si ho fan, que ho facin. Ara fa un temps, i no ho dic en broma, abans d’aquests tipus de sopar m’hagués agafat migranya per la tensió que hagués portat a sopar amb mi.

La guerra no està guanyada,  però sí força batalletes…


Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Meteorològiques: fa tanta calor que estic sota el ventilador del menjador i no em vull moure d’aquí fins l’hora d’anar a sopar.

Físiques: avui no crec que faci gaire tard perquè una té una edat i anit ja vaig arribar a les cinc de la matinada… (El que us deia, impensable fa uns anys enrere).

Psicològiques: Encara tinc moltes manies personals i em costa relacionar-me de manera més espontània, sense pensar que aquell/a està pensant que jo sóc, que jo faig, etc, etc, però veig que poc a poc van canviant les coses. I això em fa feliç. Molt feliç. (Però costa tant..)

Anuncis
4 comentaris leave one →
  1. 05/07/2009 7:27 pm

    De vegades no ens atrevim a algunes coses perquè no ho hem fet mai, i això ens causa certa angoixa, potser si no ho hem fet és perquè no en som capaços. Però no és així, simplement és un peix que es mossega la cua dins nostre, ens anem auto censurant, i això només fa que creixi la nostra por. Ara que has vist que no passa res, no t’has d’impedir a tu mateixa ser una mica atrevida. Si surts amb gent que fa només un any que coneixes, per què no donar-te la oportunitat de fer-ho amb gent que has conegut fa poc? Pensa que si no estàs a gust, sempre pots fotre el camp, sopar i marxar, o cervesa i marxar, o tota la nit! Tu tries.

    • susanna permalink*
      07/07/2009 5:57 pm

      Tot és molt més fàcil de dir que de fer, però és cert que s’han de provar les coses. Com bé dius, això rai, si no m’agrada me’n vaig… Poc a poc estic aconseguint veure les coses d’una altra manera i això m’agrada però també, i sobretot, em facilita la vida.

  2. Mon permalink
    16/07/2009 10:32 am

    Acabo de descobrir aquest blog teu, i estic contenta que m´haigis donat la oportunitat de continuar llegint-te.

    Després de llegir aquest post, la meva opinió sobre tu es referma. Com tu dius, poses murs davant de tu, pero el més important, és que tu mateixa lluitas per tirar avall aquests murs. Desprens unes ganes de superar-te impresionants, no canviis i no deixis de felicitar-te per aquests grans passos.

    • susanna permalink*
      16/07/2009 11:22 am

      I quan no hi ha murs i persones com tu comencen a formar part de la meva vida em sento molt afortunada!

      Besikis, guappetona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: