El món… com és el món?
Reconec que vaig agafar el llibre amb mal peu. No podreu negar, però, que no sigui raonable agafar-te’l malament quan llegeixes el primer descobriment, “Les pèrdues són positives”, i a tu et vénen al cap uns pares que van perdre un fill i estan vivint una situació semblant en menys de dos anys…
Dic tot això per situar-vos una mica i perquè entengeu les circumstàncies sota les quals l’he llegit. Segur que això ha afectat a la meva manera de veure-ho tot plegat. Exacte, parlo del llibre El Món Groc de l’Albert Espinosa. La part central es basa en 23 descobriments que va fer quan va tenir càncer i ens explica com les ha pogut aplicar a la vida diària, un cop superada l’enfermetat.
Això és el que penso:
- Com ja us he dit, amb el primer descobriment ja vam començar malament…
- Diuen que no és un llibre d’autoajuda, però jo n’he trobat alguna frase que ben bé podria ser-ho.
- És cert que es llegeix ràpid. Tan ràpid que crec que no he assimilat part del que explica. Igual és millor anar-lo llegint capítol a capítol, descobriment rera descobriment, deixant prou espai de temps entre ells per anar-hi pensant.
- Ho sé. Sé que ho explica algú que ha tingut càncer durant 10 anys. Però a vegades tinc la sensació que explica com si fos infinitament fàcil anar per la vida sense angoixes, sense patiments, mirant sempre el costat positiu… Imagino que això és per la manera planera com escriu, que està molt bé, però no m’acaba d’agradar la llista final de cada descobriment. Bé, ara que ho escric, potser és que no m’ho acabo de creure…
A veure, en el fons del fons, és sentit comú tot el que està escrivint. Vull dir que no t’explica res que sigui de l’altre món. El que passa és que jo em pregunto: vols dir que si fos tan senzill no ho faria tothom i viuríem millor?
Una cosa que m’ha agradat molt és el poema Autobiografía (vés tu per on que és de Gabriel Celaya), el qual em posaré a la capçalera del llit a veure si llegint-lo cada dia continuo aquest creixement personal que busco. I perquè no penseu que l’Albert no m’agrada gens, que no és cert, només us vull dir que vaig gaudir com una boja de l’obra de teatre 4bailes. Em va fer riure alhora que em va emocionar. Moltíssim. Diguessim que em va tocar la fibra… Ostres! Sabeu que ara que us dic això trobo que l’essència no és gaire diferent?? Ja està bé, ja, el nom d’aquest blog: tot depen de les circumstàncies…
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 17’30h
Meteorològiques: Tinc tot obert però no sé si és pitjor perquè entra un aire tan calent que em desfà les neurones.
Físiques: Com esgota la calor!
Psíquiques: M’haureu de perdonar però ja vaig avisar en els primers posts: estic creixent i em costa molt… Jo ja voldria agafar-me les coses d’una altra manera però no en sé. I el pitjor de tot és que a vegades em sento culpable per pensar en segons quines xorrades perquè ni he patit cap malaltia, ni es pot dir que em vagi malament a la vida… En fi!
susannacircumstancies.wordpress.com 
ja ho dius, suposo que tot depen de les circumstàncies i instants en què el llegeixes (en el fons, com tots els llibres).
em sap greu que no t’hagi tocat.
jo el tenia de feia un temps, xò mai trobava el moment. arrel del post del xexu el vaig agafar i me’l vaig llegir, durant les colònies, als primers vespres quan encara no estava infinitament cansada i alhora necessitava aillar-me una mica. I em va ajudar moltíssim. Potser pel moment, potser per les paraules fàcils i perquè en part era el que necessitava sentir. necessitava sentir que encara que alguna cosa es perdi, és positiu, doncs aquestes colònies suposàven moltes pèrdues per a mi i no hi trobava reconfort en gairebé res. i a més el fet de celebrar-ho, que algú cregui com tu que una cosa que s’acaba s’hagi de celebrar, em va reconfortar.
els meus pares van perdre un fill de moooolt petit. mai s’han recuperat (sobretot la mare), el meu germà sempre ha estat present a les nostres vides i ha repercutit en la meva, potser si algú els hagués ajudat a veure la pèrdua d’una altra manera, potser no dient-li positivament però si transmetent tot el que es desprén del llibre, moltes coses haguéssin estat diferents.
d’acord que hi ha coses molt happy flowers xò que algú que ha lluitat per viure sigui tan així com és ell, x mi és un exemple per seguir endavant!
una abraçada ben forta!
Bé, jo no cal que digui massa, perquè ja saps la meva opinió, ja en vam parlar. A mi també hi ha coses que em costen de creure, però en línies generals trobo que és molt agradable i que pot ajudar a veure les coses diferents. He llegit el comentari de la Rits i m’alegro que a ella li servís per alguna cosa. Recordo que em va dir que el llegiria, que bé. Suposo que tot depèn molt de com t’ho agafes, i del que necessites en aquell moment, com diu ella.
A mi la manera de ser de l’Albert, deixant de banda el llibre, m’encanta. Com bé dius, rits, no es pot negar que després del que ha passat té una manera de viure i veure la vida que molts voldríem. No dic que no. I crec que hi ha coses que, amb el temps, les veuré d’una altra manera, segur.
Estic segura, XeXu, que tot llibre (com tot a la vida) depèn de les necessitats del moment i ara jo estic molt girada, així que potser no era el llibre adient per aquesta època…
A més, això ja no ho he dit al post, però trobo que hi ha força contradiccions amb el tema dels grocs. Imagino que és un concepte difícil d’explicar. O d’entendre. Jo no l’he entès… Calla tu que no em torni a llegir el llibre d’aquí un temps! 😉
Abraçades als dos!
Veig que els posts darrerament van sobre colors; el teu, el meu i el d’un altre pel qual he passat fa una estona.
Aquest llibre en concret mai m’ha crida especialment l’atenció. Crec que cadascú supera les coses a la seva manera segons la seva forma de ser i el que els envolta. Està molt bé que s’expliquin aquest tipus de sensacions ja que sempre pot ajudar a gent que ho hagi passat o viscut d’aprop. El que em molesta una mica són aquells que en parlen com si prediquessin, com si haguessin conegut la veritat absoluta i ho sabessin tot. I no els diguis el contrari. Vull dir, he viscuts alguns casos de càncer d’aprop. Els que l’han superat (que per sort han estat tots), veig que alguns s’han convertit en millors persones, més solidaris i més atents. Però d’altres més egoistes. El que baix el meu punt de vista demostra que cadacú apren, en una suposada situació comuna, diferentes lliçons vitals. ara bé, amb el que he dit puc anar equivocada també…(Perdona el rotllo 😛 )
Hola, és la primera vegada que visit aquest bloc, i l’he trobat força interessant. M’agrada aquesta manera de cuinar els comentaris de llibres.
Per cert, sobre això d’assimilar una frase que t’agrada quan la llegeixes, potser això et pot aportar qualque ajut: http://queralbs.nireblog.com/post/2007/11/03/en-jaume-serra-ens-diu-1
Ben trobada!
No l’he llegit el llibre, però havent sentit l’autor en alguna entrevista a la ràdio m’agrada com parla i com diu les coses. Potser hauria de fer un pensament però em fa una mica de mandra.
M’ha sobtat que publiquis fins i tot la meteorologia.
🙂
Hola a tots, perdoneu el retard en contestar però he passat una setmaneta a casa dels pares i no m’he connectat gaire.
caterina, ja vaig veure el teu taronja. Molt optimista, em va agradar molt!
Pel que fa a l’Albert, jo també pensava que era dels que feia sermons, o predicava com dius tu, però escoltant-lo a la televisió i, sobretot, veient la obra de teatre 4 bailes vaig tenir clar que no era així. Tot i això, el llibre ja veus que no m’ha acabat de fer el pes…
Per cert, quin rotllo? 😉
Gràcies per les teves paraules, Queralbs. Per cert, unes frases molt interessants les d’aquest home… Gràcies per la visita!
El llibre sempre estarà per alguna banda, Jordi . Ja vindrà el pensament i aleshores l’agafaràs.
Saltinbanqui , et dono la benvinguda al meu blog! M’ha agradat veure’t per aquí. Això del temps és important, jo no sóc la mateixa si plou que si fa sol! Jajajajajja!
Felicitats per saber dir tantes coses amb tan poques paraules!