Skip to content

Ich liebe Berlin

11/08/2015

Doncs sí. Després d’haver-hi passat uns cinc dies he tornat enamorada de la ciutat. Dic “he tornat” perquè el blog és meu i són les meves opinions però la veritat és que ens ha agradat moltíssim als dos. Encara no havíem esgotat els dies que ja parlàvem de tornar-hi alguna altra vegada.

Després de deixar les coses a l’apartament, la nostra primera visita a Berlín va ser al KaDeWe. Visita una mica friki, podríeu pensar, però no si sabeu de la nostra relació amb la gastronomia perquè no és que anéssim a visitar el centre comercial, no, anàvem directament a la planta gourmet a comprar el sopar del nostre primer dia allà. De tota manera, tan estranys no som, perquè si fem cas a algunes pàgines d’internet, el Kaufhaus des Westens és el tercer lloc més visitat de la ciutat. Però hi ha una cosa que m’agrada molt d’aquest edifici i és el paper que va jugar quan la ciutat estava dividida: una amiga ens ha explicat que els berlinesos de l’est el veien a través del mur i era com un símbol de la prosperitat econòmica i la vida que ells volien tenir.

Quan em plantejava fer aquest post no tenia molt clar què explicar i al final m’he decidit per dir que la ciutat s’ha de viure. Evidentment hi ha la porta de Brandenburg, l’illa dels museus, la torre de la televisió, el mur o el Checkpoint Charlie, però l’important és passejar, passejar i passejar, deixar-te les soles de les sabates als carrers de Berlin, obrir els ulls a la gent, als barris, a les diferències que encara poden quedar entre l’est i l’oest, a com viu la ciutat la seva història i com l’ensenya al món, a la ciutat dels mercats, de la barreja de productes i de gent… I com que tot això no ho sé explicar millor, aquí us deixo unes quantes postals de la nostra estada, esperant que us animeu a visitar aquesta ciutat o, si ja hi heu estat, que compartiu les vostres impressions fent algun comentari al post.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 19’10

Meteorològiques: encara que sembli mentida, crec que fa menys calor a Barcelona que a Berlín…

Físiques: recuperada de les tardes que arribava petadíssima a l’apartament. Berlín és moooolt gran i s’ha de caminar molt!!

Psíquiques: era el viatge que no vam poder fer l’any passat i en teníem moltes ganes. M’encanten aquestes ciutats que t’atrapen i no saps explicar per què. No tinc massa fotos, tinc vivències… No m’ha defraudat gens i entenc tothom qui m’havia dit que la ciutat m’agradaria.

Els llibres del metro

22/04/2015

No pensava fer aquest post fins al juliol, quan s’acabaran els meus viatges llarguíssims en metro, però mira, aprofitant que avui ja  m’he acabat un altre llibre i que demà és Sant Jordi, aquí us passo la llista dels que m’he anat llegint mentre vaig i vinc:

  • THE 100 YEAR-OLD MAN WHO CLIMBED OUT OF THE WINDOW AND DISAPPEARED (Jonas Jonasson)

Tot i que hi havia alguns paràgrafs que em cansaven una mica, vaig llegir-lo molt a gust. Està escrit d’una manera que, per poc real o creíble que et sembli tot el que fa l’home centenari, acabes imaginant-te el veí tenint les mateixes aventures. A més, és d’aquells que es poden llegir fàcilment, tinguis uns adolescents amb la música al mòbil al costat o uns seguidors del Barça que van al Camp Nou.

  • TEACHER MAN (Frank McCourt)

Aquest res. Almenys a mi no em va dir res… Feia temps que el tenia per casa per allò que eren les experiències d’un mestre però el començava, no m’enganxava, el deixava, el tornava a agafar… Al final, com que m’havia acabat l’anterior, em venia de gust llegir en anglès i aquest era l’únic que tenia a mà, vaig decidir començar-lo i acabar-lo. I bé, les vivències que m’explicava l’autor sobre el seu pas per diferents instituts no em venien de nou, no hi havia res que em sorprengués.

  • GAELI I L’HOME DÉU precedit de LA GLÒRIA DEL DOCTOR LARÉN (Pere Calders)

D’aquests no sé ben bé què dir perquè no sé si vaig acabar d’entendre tot el que se suposa que havia d’entendre. L’home déu és un ésser estrany, irreal, però viu en una Barcelona molt real. Ficció dins de la no-ficció? Simplement entretingut tot i que sempre he sentit que estava molt bé. El del doctor Larén gira sobre la bondat de les persones i de la idea que uns tenim dels altres.

  • OUTLIERS. THE STORY OF SUCCESS (Malcolm Gladwell)

No m’hagués comprat mai un llibre que parli de què fa que les persones tinguin èxit o no però va caure a les meves mans per dues casualitats i l’he devorat. Parla de per què les persones d’una concreta regió són d’aquella concreta manera, de que no només s’ha de ser intel·ligent per tenir excel·lència en alguna cosa (a vegades, de fet, la intel·ligència és el de menys), de la importància de fer quelcom en un moment concret de la teva vida… Diria que t’ajuda a entendre algunes coses d’aquest món. 

  • ÚLTIMAS TARDES CON TERESA (Juan Marsé)

M’agrada molt com està escrit i m’encanta la descripció que fa dels personatges  i, amb ells, de diferents estatus: la noia burgesa amb les seves manies i la seva capacitat de creure’s liberal perquè no té ni idea del què passa a l’altra banda de Barcelona, al barri del Carmel.

  • BALL ROBAT (Joan Oliver)

Just el dia abans d’anar a casa dels meus pares, amb la meva parella havíem estat parlant que, segurament, si recuperava els llibres que m’havien fet llegir a l’institut, hi trobaria coses que abans no havia vist (si és que m’havia interessat llegir-los. Sí, ho confesso, era una mala estudiant). Vaig mirar per les lleixes i vaig trobar aquesta petita obra de teatre: tres parelles que són infelices en el seu matrimoni i que creuen que amb la parella de les seves tres altres amistats haguéssin estat més feliços. 

  • THE BOY IN THE STRIPED PYJAMAS (John Boyne)

Quan vaig llegir el final em vaig haver d’aguantar les llàgrimes perquè estava al metro i em feia vergonya plorar. Ja durant les primeres pàgines m’anava emocionant amb les barbaritats (escrites tan subtilment i deixant tant d’espai a la imaginació) de la segona guerra mundial, anava “insultant” al protagonista per ser incapaç de no entendre el seu amic Shmuel, m’entendria pensant que només era un nen que vivia a l’altra part del camp i que només tenia la visió d’una part de la història… I tot això escrit així com dic, sense paraules dures o descripcions literals. La manera com està escrit és brutal. I el final, com està escrit el final…

  • L’ALTRA (Marta Rojals)

Acabat el llibre anterior miro per casa i no hi ha res en anglès per llegir. Torno a fer una miradeta: aquest no m’interessa gens, aquest ja l’he llegit, aquest és massa “totxo” per carregar-lo al metro… L’altra. Uff, Primavera, estiu, etcètera, de la mateixa autora, no et va agradar gaire… El vaig agafar perquè m’he acostumat tant a anar llegint que ara no soporto anar mirant la gent que entra i surt o les parades que em queden per arribar a casa o la feina. I mira, estic contenta d’haver-lo agafat perquè aquest sí que m’ha agradat. A vegades m’he fet un embolic per com està escrit perquè no sabia si parlava d’ara, d’abans, de la Laura, de l’Anna… De fet, fins al final crec que no he acabat d’entendre-ho tot. Però bé, el cas és que hi ha uns girs que enganxen i l’argument també. Potser si dic que el llibre va d’una parella, de les seves vivències, del que han passat, del que es diuen i del que s’amaguen, no interessa gaire. Però no és això, és la manera de parlar-ne…

I ja està. Fins aquí de moment. Ara tindré una crisi, demà al matí no tinc llibre per llegir!! Sort que a la tarda sortiré a passejar rambla amunt i avall i tornaré a estar servida per un temps. MOLT BON SANT JORDI A TOTHOM!!

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 23’45

Meteorològiques: aquests dies ja comença a fer calor. FA calor. Avui al matí hi ha hagut una treva i el terra ha quedat una mica moll.

Físiques: esgotada. Els nens s’esveren molt quan comença a fer calor a les aules. I a aquests només els hi faltava això, la calor!

Psíquiques: jo a aquestes hores ja estic dormint, la veritat és que estic amb un ull tancat ja, així que no sé si era el moment de comentar llibres perquè no deu haver quedat una cosa massa elaborada, trobo. Però bé, ho havia de fer avui, abans de Sant Jordi, així que això és el que hi ha…

L’amistat és… buff!!, no sé…

26/10/2014

Sobre l’amistat podria escriure un munt de frases, idees, pensaments… Però tots ells sense connexió, potser contradictòris. Res que no hagi dit algú ja o alguna cosa que cap persona hagi pensat. Però no m’entendríeu. No m’entendria. 

Què haig de fer per creure’m que tinc amics? Bé, jo ja sé que tinc amics. D’acord… Aleshores, per què em ve al cap tan sovint aquesta idea? Per què fa tant temps que vull escriure sobre això? És utòpica la meva idea d’amistat i per això no encaixen, diguem, els meus coneguts, les persones amb qui em relaciono? Què canvio, doncs, les persones per tal que s’ajustin o la idea en sí mateixa?

Hi ha persones que conec des de l’escola, el parvulari, i que com que vénen de lluny (en el temps, vull dir), m’aferro a la idea que o sí o sí han de ser amigues meves tot i que les nostres vides hagin anat per bandes molt diverses, tot i que no ens comuniquem en anys, tot i que… Tot i que no sàpiguen res de tu, de les teves pors, de les teves coses més profundes?

I els amics, han de saber tot de tu per ser-ho? No pot ser algú que no coneguis de tant de temps però amb qui t’hi trobis a gust, que no hi hagi silencis estranys, que tingueu conversa cada cop que us veieu, riures, complicitat?

I per què ho haig de raonar tot tant???!!!! Simplement vam quedar, m’ho vaig passar bé, i volem tornar-nos a veure abans no tornin a passar 15 anys…

.

Horàries: 19’30h

Meteorològiques: Diuen que és tardor però jo no ho tinc molt clar. Que jo vagi en màniga curta un 26 d’octubre no és normal…

Físiques: Una caminada improvitzada de dues horetes segur que fa bé al físic!

Psíquiques: Aquest cap de setmana hem quedat amb les companyes del pis de quan estudiava la carrera. No ens vèiem des de feia gairebé 15 anys i tot semblava igual com aleshores… Igual. I igual que aleshores penso si som amigues o no…

Keep calm i escriu quan vulguis

28/09/2014

Després de gairebé un any sense fer-ho, fa només uns dies vaig entrar de nou al blog per escriure sobre les meves vacances d’aquest estiu. Uns dies abans m’havia preguntat si valia la pena perquè, de fet, no sé qui ho llegeix, no tinc gaires comentaris ni sé si a mi em serveix per alguna cosa fer-ho (i sobretot fer-ho taaaaan de tan en tant). Però al final vaig decidir que per què no, que si tornava a passar un any abans no tornés a escriure, doncs havia passat un any. 

El que m’ha sorprés, però, ha estat la quantitat de blogs que han deixat d’estar actius en aquests últims 12 mesos. Alguns han anat explicant el per què (falta de temps, de motivació, canvi de prioritats….). Altres simplement han desaparegut. I d’altres, com jo, van marxar (explicant o no), van tornar i potser van tornar a desaparèixer. Cadascú, a casa seva, ho ha fet com millor li ha vingut.

El cas és que jo no sé si estaré gaire sovint per aquí o no, si ara seré més regular o no, o si comentaré més del que comento normalment (que és fàcil perquè no ho faig gairebé mai). Però tinc clar que no penso tornar a fer cap escrit com aquest, pensant o justificant sobre la meva regularitat aquí. Oi que no tinc necessitat d’explicar a ningú la regularitat d’altres coses que faig? Doncs no veig per què fer-ho aquí.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 14’20h (un post ràpid i sense pensar-gaire en com s’escriu per si de cas el dinar arriba a taula i no el puc acabar)

Meteorològiques: Els ruixats que anunciaven ja són aquí.

Físiques: Ja no puc fer festes el divendres i recuperar-me l’endemà. Avui diumenge encara arrossego la festa…

Psíquiques: Ordenant les idees sobre aquesta “casa”. Algú se m’ha adelantat i ha escrit un post amb idees similars però no per això he volgut deixar de fer-ho. Potser per això m’he acabat de decidir a fer aquest post, perquè he estat llegint-ne alguns que m’han fet pensar que no cal (o a mi no em cal) dir si vindré o no vindré a escriure per aquí. Si trigo i algú vol saber per què, ja ho preguntarà. Bé, igual torno a estar un temps sense escriure i torno a parlar sobre per què no. Si això passa, ja em disculpareu… La memòria falla de tant en tant.

Empordà-Maestrat

14/09/2014

Tot i que només fa dues setmanes que he tornat a treballar sembla que les últimes vacances que he fet estiguin ja vés a saber on. Tinc la sensació que les voltes per Cadaqués, els Aiguamolls de l’Empordà, el Forcall o la visita a les pintures rupestres de la Cova dels Cavalls siguin coses de temps ben llunyans. Fins i tot la màxima morenor a què ha arribat la meva pell aquest estiu (crec que he fet rècord personal, no per res, si no perquè no hi ha manera de posar-me gaire morena) ha anat marxant tan ràpid com el record d’aquestes dues setmanes d’agost… Sort de les fotografies i de poder-ho explicar aquí al blog perquè no s’acabin d’esborrar del tot i em durin una miqueta més!

La raó de fer Empordà-Maestrat és que portem 14 anys junts amb la meva parella i ni jo li havia ensenyat el meu petit tros de país ni ell el seu. Fins i tot jo mateixa no havia trepitjat mai llocs que tenia ben a prop quan vivia per allà. Ui, sí, com que ara estàs molt lluny!! Doncs teniu raó, Barcelona no està lluny però tots sabem què passa amb el dia a dia. De tota manera, m’he quedat una mica flipada de com de ràpid passa el temps i del que hem trigat a fer el que hem fet aquest estiu. Dóna fins i tot por de com la feina i el dia a dia et poden arribar a absorbir. 

Total, que ara això ja està solucionat i, a més, visitar llocs del nostre propi territori, anar en cotxe amunt i avall i gaudir tant del que tenim per aquí ens ha fet venir moltes ganes de continuar-ho fent, que som molt donats a que quan arriba el cap de setmana sempre tenim feina o ens han passat els dies i no hem fet res. Així que ara toca no tornar-nos a deixar engolir per la rutina.

A l’Empordà vam fer coses com:

Sortir de Roses en una golondrina per arribar al Cap de Creus i tornar. La Costa Brava, aquella part que no està massificada i turistificada, la verge, la salvatge, és preciosa. I poder-nos banyar en aquelles aigües on et podies veure perfectament el cos, els peus i tot el que hi ha baix teu… fantàstic!

Visitar el celler de *lavinyeta a Mollet de Peralada. Els seus vins sempre ens havíen agradat molt però ara encara més després de la visita guiada que vam fer. Ens va agradar moltíssim com treballen, com cuiden el paisatge que tenen al voltant i com tracten els vins. Sembla mentida que d’una compra de dues vinyes hagi sorgit tot això!

Pujar al monestir de Sant Pere de Rodes. Vam fer-ho a la nit, aprofitant la visita guiada feta pel monjo Crispí, una manera teatralitzada i diferent que va valer la pena. 

Gaudir com a nens mirant les tortugues que hi ha al C.R.T de Garriguella. El centre es visita en un moment perquè el recorregut és molt petit, però n’hi ha de diferents tipus, a banda de les pròpies de l’Albera. 

Flipar amb la casa-museu de Dalí a Portlligat. Doncs sí, devia estar com un llum, però no era pas tonto! 😉 Va saber fer-se un gran espai amb les diferents casetes de pescador que va unir. 

Caminar pels Aiguamolls de l’Empordà fins arribar a la platja. És cert que aquest estiu no ha fet molta calor però nosaltres vam acabar mig deshidratats aquell dia, tot i dur aigua que mai hi pensem! No m’estranya que no veiéssim molts animals, devien estar a l’ombra!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al Maestrat vam fer coses com:

Tornar a pujar a una golondrina, aquesta vegada per anar a les Illes Columbretes (reserva natural). Jo n’he sentit a parlar perquè la meva parella és de per allà prop, però dubto que siguin molt conegudes i és un viatge interessant. Són un conjunt de grups d’illots d’orígen volcànic. De totes elles, només es pot visitar l’illa Grossa, en grups reduïts i sempre amb guia. 

Passejar per diferents pobles de la contrada com la Mata, el Forcall, Cervera o Sant Mateu. Tots ells amb alguna cosa pròpia que els feia diferents tot i tenir característiques comunes. Per exemple, al Forcall vam estar al forn de llenya més antic d’Europa en funcionament. Hi vam entrar, vam fer-hi fotos… un encant de gent! I el pa, boníssim! 

Patir una mica de vertígen al barranc de la Valltorta. Pel territori hi ha diferents abrics però nosaltres només vam anar a la Cova dels Cavalls. No sé què tal els altres (hi haurem de posar remei), però la tria d’aquest va estar molt bé. Primer el guia ens va explicar alguna cosa sobre el territori i què hi veuríem a les pintures rupestres de l’abric i un cop allà ens anava parlant de cadascuna de les figures. 

Veure Morella de manera diferent. Hi havíem anat moltes vegades però mai amb visita guiada i fins el castell. A més, per si fos poc, vam trobar el poble de festa, així que vam gaudir per sorpresa de la seva Banda. I tu! Una passada! Ho féien d’allò més bé. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot i que volíem anar a Berlín i per raons vàries i diverses no va poder ser, no em puc queixar gens de l’estiu que hem passat, perquè a banda d’això, hi ha hagut piscines, platges, festes majors… Un gran estiu, vaja! 😀

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 20’34h

Meteorològiques: ha estat una setmana de xafogor, tot i que avui no es nota tant. Veurem demà, que comença la feina de veritat! Buff!

Físiques: la mandra és quelcom físic? La son? Les poques ganes de fer res?

Psíquiques: no vull tornar a la feina. No porto gens bé haver canviat de lloc. No sé què significa aquest post, si vol dir voler-me enganxar a aquells dies que tan bé han anat, resistir a tornar a treballar… Ni idea…

Flora i fauna del bus

29/09/2013

A mesura que ha anat avançant el mes de setembre, hem anat tornant tots al bus, signe inequívoc de què s’han acabat les vacanes. Com deia en aquest altre post, si segueixes una rutina fixa, direcció, hora i transport, t’acabes trobant sempre la mateixa gent.

Doncs aquesta és la flora i fauna que em trobo jo al matí. A veure si algú s’hi reconeix! 😉

  • La senyora que tenia uns rínxols preciosos i un dia va decidir que es tallava el cabell ben curt.
  • La noia de la mitja melena que no sé com no li posa nerviosa que el cabell li tapi mitja cara d’un costat.
  • Les dues amigues que van a la feina (a les quals aquest any se’ls hi ha afegit un jove) i que sempre tenen bon dia. No paren de xerrar i tot el què s’expliquen sembla que és molt divertit.
  • L’home que sembla que les coneix, perquè les saluda, però sempre seu a banda.
  • Els nois d’algun centre especial: el que parla amb tothom i si no sol, l’altre que l’ignora i el tercer que he vist pel barri baixant (o intentant-ho) els pantalons del personal…
  • El que parla de feina pel mòbil durant tot el trajecte i que no sé si té raó però tothom deu fer-ho tot malament perquè tot ho critica.
  • El noi amb pereta que sovint llegeix  i que ara resulta que també me l’estic trobant sovint a un altre lloc del barri.
  • Un altre, que també llegeix, però que es distreu força, perquè té els ulls més posats al què passa al bus que no pas al llibre. 
  • I la última que ara recordo, la noia que seeeempre s’adorm i que em fa patir, pobre, de les cabotades que fa.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 18’22h

Meteorològiques: mira que m’agrada la calor, eh?, però no diuen que som a la tardor? Doncs, va! Que arribi de veritat!!!

Físiques: el cos una mica encarcarat d’haver estat fent feina davant l’ordinador.

Psíquiques: per evitar que l’encarcarament arribi a més haig de sortir JA! És diumenge, no? No em puc estar tot el dia a casa… Però abans volia fer un post per aquí, que fa temps que no dic res, i aquest era un d’aquells ràpids de fer.

Si fa uns anys…

10/09/2013

Si fa uns anys m’haguéssin dit que jo seria a la manifestació de l’11 de setembre que va acabar sent tan multitudinària, la del 2012, no m’ho hagués cregut.

Si fa uns anys m’haguéssin dit que formaria part de la Via Catalana m’hagués posat a riure.

Si fa uns anys m’haguéssin dit que fins i tot enllaçaria el meu blog per fer una cadena a internet hagués dit que si es pensaven que m’havia begut l’enteniment.

Però ves per on. Hi vaig ser, hi seré i aquí estic encadenant el post… I si tot això ha passat, qui em diu que no acabi escrivint “si fa uns anys m’haguéssin dit que fariem un referèndum”, “si fa uns anys m’haguéssin dit que seríem independents”

.

Avui canvio les circumstàncies a peu de pàgina per un enllaç: El racó del pare, el següent en la cadena.