Sortir al carrer

En aquests dies que portem confinats he intentat sortir el menys possible. Ho faria de totes maneres, però embarassada de 7 mesos encara més. No obstant, a vegades necessito que em toqui l’aire i el que faig és baixar la brossa o anar a comprar a la botiga de baix de casa. En total he baixat unes tres vegades al carrer en tot aquest mes. 

Ahir vaig haver d’anar a la farmàcia. Podria haver anat l’A. però li vaig dir que hi anava jo per caminar una mica. La que estava oberta està a una mica més de 500 metres i a mig camí ja vaig veure que estic millor a casa. Sortia per caminar una mica i esbargir-me i el que vaig fer va ser agobiar-me. Poca gent i la que hi ha amb mascareta, creuant-nos sense mirar-nos massa, com si estigués visquent la fi del món… De fet sí que és una fi del món,  tot i que sóc de les que pensa que quan això passi ens n’oblidarem ràpid. Jo la primera. També vaig sentir pena i em vaig sentir culpable de poder sortir ni que sigui al comprar i que el meu micu de fira faci tants de dies que no trepitja el carrer per a res. Culpable de què? Ja ho sé. Però durant uns minutets em vaig sentir així… 

Per tant, sortir per a què. Ja no sé si aniré més a llençar la brossa. Sortir així no. Jo vull sortir sense por, sense angoixa i podent somriure pel carrer. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 11’27

Meteorològiques: Plou. Diuen que estarem així tota la setmana…

Físiques: El pes de la panxa es comença a notar i tinc força mal d’esquena.

Psíquiques: No només pesa la panxa. Pesen els dies que són tots iguals. Però anem fent. És el que hem de fer.