Pandora

Segons diu la llegenda, a la caixa de Pandora hi havia tots els mals i només una cosa bona: l’esperança. He llegit coses diferents sobre qui va obrir la caixa, si l’esperança és realment bona o no, si va sortir de la caixa o es va quedar a dins… En fi, que la llegenda ja la deveu haver sentit també i esbrinar com va anar realment no és la raó d’aquest post.

El cas és que fa temps, molt de temps, que la porto cap aquí i cap allà sense estar segura si ajuda o no. A vegades cansa una mica esperar i és desesperant veure que allò no passa, que allò no arriba, que allò torna a començar, que allò no canvia, que allò no s’ha aconseguit… Però d’altra banda et convida a no llençar la tovallola, a pensar que si no és ara serà una mica més endavant, que potser hi has de treballar una mica més, que potser pots fer una mica més o alguna cosa diferent per aconseguir-ho. No ho sé…

Normalment tendeixo a ser pessimista. Si espero actes, paraules, reaccions, comportaments o desitjos que després no són, fa mal, però no tant perquè sense l’esperança la patacada fa menys mal. Però també és cert que l’esperança m’ha fet somriure en moltes ocasions, m’ha fet viure més intensament aquell desig i ha magnificat la importància d’haver-lo aconseguit.

I ara què? Què faig, doncs? Obro la caixa de Pandora a veure si s’hi ha quedat al fons?

.

Entrada escrita sota les següents circumstànies:

Horàries: 17’18h

Meteorològiques: el cel és ben gris, com volent ploure. Si això vol dir que refrescarà, endavant, perquè semblava que ja érem a la tardor i avui torna a fer una bonica xafogor.

Físiques: en perfectes condicions, podria dir…

Psíquiques: no tan bé com les físiques. Estic en un moment en que algunes circumstàncies (una, en concret) m’absorveixen molt. El post pot parlar de moltes coses, cadascú que l’adapti a les seves circumstàncies.