L’amistat és… buff!!, no sé…

Sobre l’amistat podria escriure un munt de frases, idees, pensaments… Però tots ells sense connexió, potser contradictòris. Res que no hagi dit algú ja o alguna cosa que cap persona hagi pensat. Però no m’entendríeu. No m’entendria. 

Què haig de fer per creure’m que tinc amics? Bé, jo ja sé que tinc amics. D’acord… Aleshores, per què em ve al cap tan sovint aquesta idea? Per què fa tant temps que vull escriure sobre això? És utòpica la meva idea d’amistat i per això no encaixen, diguem, els meus coneguts, les persones amb qui em relaciono? Què canvio, doncs, les persones per tal que s’ajustin o la idea en sí mateixa?

Hi ha persones que conec des de l’escola, el parvulari, i que com que vénen de lluny (en el temps, vull dir), m’aferro a la idea que o sí o sí han de ser amigues meves tot i que les nostres vides hagin anat per bandes molt diverses, tot i que no ens comuniquem en anys, tot i que… Tot i que no sàpiguen res de tu, de les teves pors, de les teves coses més profundes?

I els amics, han de saber tot de tu per ser-ho? No pot ser algú que no coneguis de tant de temps però amb qui t’hi trobis a gust, que no hi hagi silencis estranys, que tingueu conversa cada cop que us veieu, riures, complicitat?

I per què ho haig de raonar tot tant???!!!! Simplement vam quedar, m’ho vaig passar bé, i volem tornar-nos a veure abans no tornin a passar 15 anys…

.

Horàries: 19’30h

Meteorològiques: Diuen que és tardor però jo no ho tinc molt clar. Que jo vagi en màniga curta un 26 d’octubre no és normal…

Físiques: Una caminada improvitzada de dues horetes segur que fa bé al físic!

Psíquiques: Aquest cap de setmana hem quedat amb les companyes del pis de quan estudiava la carrera. No ens vèiem des de feia gairebé 15 anys i tot semblava igual com aleshores… Igual. I igual que aleshores penso si som amigues o no…