Keep calm i escriu quan vulguis
Després de gairebé un any sense fer-ho, fa només uns dies vaig entrar de nou al blog per escriure sobre les meves vacances d’aquest estiu. Uns dies abans m’havia preguntat si valia la pena perquè, de fet, no sé qui ho llegeix, no tinc gaires comentaris ni sé si a mi em serveix per alguna cosa fer-ho (i sobretot fer-ho taaaaan de tan en tant). Però al final vaig decidir que per què no, que si tornava a passar un any abans no tornés a escriure, doncs havia passat un any.
El que m’ha sorprés, però, ha estat la quantitat de blogs que han deixat d’estar actius en aquests últims 12 mesos. Alguns han anat explicant el per què (falta de temps, de motivació, canvi de prioritats….). Altres simplement han desaparegut. I d’altres, com jo, van marxar (explicant o no), van tornar i potser van tornar a desaparèixer. Cadascú, a casa seva, ho ha fet com millor li ha vingut.
El cas és que jo no sé si estaré gaire sovint per aquí o no, si ara seré més regular o no, o si comentaré més del que comento normalment (que és fàcil perquè no ho faig gairebé mai). Però tinc clar que no penso tornar a fer cap escrit com aquest, pensant o justificant sobre la meva regularitat aquí. Oi que no tinc necessitat d’explicar a ningú la regularitat d’altres coses que faig? Doncs no veig per què fer-ho aquí.
.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 14’20h (un post ràpid i sense pensar-gaire en com s’escriu per si de cas el dinar arriba a taula i no el puc acabar)
Meteorològiques: Els ruixats que anunciaven ja són aquí.
Físiques: Ja no puc fer festes el divendres i recuperar-me l’endemà. Avui diumenge encara arrossego la festa…
Psíquiques: Ordenant les idees sobre aquesta “casa”. Algú se m’ha adelantat i ha escrit un post amb idees similars però no per això he volgut deixar de fer-ho. Potser per això m’he acabat de decidir a fer aquest post, perquè he estat llegint-ne alguns que m’han fet pensar que no cal (o a mi no em cal) dir si vindré o no vindré a escriure per aquí. Si trigo i algú vol saber per què, ja ho preguntarà. Bé, igual torno a estar un temps sense escriure i torno a parlar sobre per què no. Si això passa, ja em disculpareu… La memòria falla de tant en tant.
susannacircumstancies.wordpress.com 
Jo sí que et llegeixo, però precisament el meu darrer post és molt similar a aquest. Que sóc el ‘algú’ que dius, vaja. No tanco ni desaparec ni penso deixar el blog abandonat, però tinc poc temps i em costa arribar a tot arreu. Faré el que pugui, i sí que em veig amb l’obligació de dir-ho, i sobretot de dir-m’ho a mi mateix, per estar tranquil i convèncer-me que no passa res, perquè jo sí que sóc regular comentant i publicant, no fer-ho és el que és estrany. Tu fes-ho com millor et sembli, però perquè et comenti més gent generalment ja saps que s’ha de comentar a altres bandes. Al final has d’escriure per tu, perquè et ve de gust. De vegades serveix, de vegades només volem plasmar alguna cosa. Si ho fas per qui et llegeix has d’escriure d’una altra manera. Sempre quedarà algú que miri que dius, però el que importa és que tu tinguis ganes de dir-ho.
Els posts de (auto-) justificació de perquè no escrius més o menys sovint son un clàssic de tot bloc. Tothom n’ha escrit mínim un, sense anar jo mateix! Jo! Imaginat!
Encara que jo no escrigui tant, sí que estaria bé anar deixant comentaris si és que vull que em llegeixin. Com bé dius, XeXu, faci o no faci, ho faré perquè em vingui de gust.
Pons, crec que aquest meu va ser com una mica de rabieta de nen petit. “Doncs ara no vull, doncs ara sí, doncs ara no ho sé…” En fi, que com és meu, escrit està i ja està bé així. I no em crec que tu també t’hagis justificat! Haig de buscar el teu! 😛