Praga

“Quan m’enamori vull tornar amb la meva parella”. Aquesta va ser la frase que vaig dir ara farà més de 15 anys quan vaig estar per primera vegada a Praga, en el viatge de 3r de BUP. Vaig trobar que era una ciutat preciosa i romàntica i vaig pensar que seria bonic passejar-hi de la mà d’algú.

Doncs bé, ens ha costat, però per fi hi he passejat amb l’À. Ahir vam tornar de passar-hi tres dies fantàstics. Només posar-hi els peus i començar a reconèixer els llocs per on ja havia passat vaig saber que tenia raó amb aquella frase… No hem parat de caminar i d’anar amunt i avall, perquè Praga és això: caminar i anar admirant la bellesa que hi ha per tot arreu, edificis majestuosos, carrers empedrats, racons idíl·lics… I sí, també, en alguns moments més que en d’altres i en alguns llocs més que en d’altres, esquivar la quantitat de turistes que també corrien per allà.

Teníem l’hotel al bell mig de la Cituat Vella (Staré Město) així que vam començar la visita per aquí. Si la plaça és preciosa de dia (a pesar de les terrasses dels bars), veure les esglésies de Týn i San Nicolau iluminades a les nits la fan encara més bonica. 

Si haig de dir què he trepitjat més vegades a Praga, ha estat el Pont de Carles. No perquè m’agradi especialment sinó perquè era una ruta molt fàcil per anar de l’hotel a altres llocs de la ciutat. 

En aquesta ocasió sí que vaig visitar el castell de Praga per dins. Allò és tan gran que sembla una petita ciutat dins la ciutat! Imagineu, fins i tot hi ha una catedral a dins, la de Sant Vito, amb uns vitralls maquíssims. Fent la ruta per allà vam baixar pel carrer de l’or, unes petites cases de colors construïdes al mur del castell on hi van viure els guardians del castell. Quan jo hi havia anat, no vam haver de pagar, en canvi ara si no és amb l’entrada al castell no s’hi pot passar. Evidentment, en 15 anys deuen haver canviat moltes coses!

De la zona de Hradčany, a banda del castell, també vam pujar (en dies diferents, que tampoc era per morir extenuats!) al monestir d’Strahov. Em feia molta il·lusió veure la impresionant biblioteca però ens vam dur un petit disgust perquè s’ha de mirar des de fora si no és que vas en grup. A més, tampoc miris de fer fotografies perquè la guardiana se’t pot cruspir! Quina dóna més aspra i malhumorada! Vist que això ho havíem vist en un pim-pam, vam decidir fer allò de “donde va Vicente va la gente” i, tot i que no ho teníem previst, vam arribar-nos fins a El Loreto i els voltants. 

I ara ve l’anècdota (o putada, deixeu-me dir-ho així) del viatge: el dissabte volíem anar al barri jueu però esmorzant ens vam adonar que no era bona idea fer-ho en “sàbat”, així que vam canviar-ho per l’endemà, l’últim dia de la nostra estada. La idea era aixecar-nos d’hora, anar a Josefov, dinar i comprar alguns detallets abans d’anar a l’aeroport. Per alguna raó que desconec, estàvem convençuts que el nostre vol de tornada sortia a les set de la tarda. Alguns que em llegiu ja sabeu que m’agrada moltíssim visitar i fotografiar cementiris, així que ja us podeu imaginar la il·lusió que em feia veure el jueu de Praga.  Doncs bé, sort que a la nit em va donar per confirmar l’hora del vol. Exacte, l’avió sortia a les 1o del matí!!!! Així que m’he quedat (per segona vegada, perquè en el viatge de l’institut només vaig veure unes tombes a través d’una reixa petitíssima) sense cementiri ni sinagogues… 😦

Però bé, tot i això, m’ha quedat un molt bon gust de boca i estic molt contenta d’haver-hi tornat, aquesta vegada, enamorada… 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 12’08h

Meteorològiques: fa molta més calor que a Praga!

Físiques: relaxada i descansada.

Psíquiques: si recordeu, el viatge de l’estiu passat va ser a Argentina, cinc setmanes!!! Pensava que trigaria a tenir un viatge com aquell, amb la sensació que realment estàs gaudint de les vacances i que has visitat un lloc que et deixa petjada. Doncs no, un any després ja tinc un nou record fantàstic i una altra gran vivència a la meva motxilla!