Que duri!

D’aquí a una estoneta em posaré a fer un pastís per portar-lo demà a l’escola. Abans, hauré estat al sofà mirant La Riera, Big Bang Theory, o qualsevol altre programa que hagi trobat toquetejant les tecles del comandament. Fins i tot hauré recollit la compra que m’han portat del supermercat. Dimarts, abans d’anar a flamenc, vaig fer una cafè amb una amiga i, avui, quan sortim de la classe, faré una cervesa amb unes altres. Aquest cap de setmana el tinc ocupat i el més segur és que el proper també. Programo les sessions amb els alumnes més enllà del què he aconseguit mai i he deixat, per fi, de tenir la sensació d’aquí caic, aquí m’alço…

Intento preocupar-me per allò que realment importa, la meva (auto)exigència ha baixat, surto, ric, em diverteixo, m’ho passo bé i, el millor de tot, ÉS QUE NO PASSA RES. Al contrari, el món no s’acaba i jo em sento més feliç. Sense les meves angoixes, la feina surt, els amics hi són més i, en definitiva la vida és molt més interessant. Amb l’À. sempre hem estat bé (molt bé) però m’atreviria a dir que ara estem encara millor.

A base d’esforços, de canviar la manera de pensar, l’actitud, de barallar-me amb la manera de ser o d’intentar acceptar-me tal qual, d’organitzar-me, de fer les coses que toquen en el moment que toca, de buscar temps per mi sense pensar que hauria d’estar fent alguna altra cosa, de deixar-me anar i que la gent em conegui tal qual… A base de tot això estic anant cap allà on volia estar. No és cap lloc. No és res de l’altre món. És anar cap a mi mateixa que, d’altra banda, no és poc!

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 17’38h

Meteorològiques: tot el dia que està gris. Pensava que plouria però encara no ho fa.

Físiques: una mica de son però he decidit canviar la becaina per cuinar un pastís de xocolata. Nyam!

Psíquiques: Demà faig 33 anys i sento que estic en un dels meus millors moments… I que duri!