La siesta ciclista

Després de dinar m’he estirat al llit per intentar fer una becaina. Amb la calor que fa no ho he aconseguit així que he pensat que podria aixecar-me i anar al sofà. M’he preguntat què devien estar fent a la tele i he recordat que a la 1 a l’estiu toca la vuelta ciclista a España.

Aleshores m’ha vingut com si ho estigués visquent en aquell mateix moment quan fa anys, molts anys, els meus pares movien la petita tauleta del petit menjador, estiraven la manta o el llençol a terra i s’hi posaven a sobre (el meu pare, en principi) per veure la cursa, però sempre acabaven dormint. 

Mentrestant, a la cuina, la meva germana està pujada a una cadira de vímet petita perquè si no no arriba a la pica. Està fregant els plats i jo espero amb un drap a què me’ls passi per aixugar-los. O al revés, depenent de què li toqués a qui. Dubto que es barallessim per fer-ho però tampoc no recordo que ens fes molt de pal fregar-los. 

I quan la vuelta s’acabava, ens hi col·locàvem les dos amb ells per veure Cristal, Rubí o qualsevol telenovel·la que toqués. 

Mirant al sostre de l’habitació, he somrigut amb certa tendresa…

. 

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 1’10h

Meteorològiques: voleu dir què és normal tanta calor?

Físiques: sense ganes de fer res, però qui fa res amb aquesta calda??!!!

Psíquiques: m’agrada el camí per on va aquella petitona. M’agrada haver arribat a aquest llit, en aquest pis, estar estirada sola i pensar que sóc més o menys feliç.