Skip to content

(Des)Coneguts

22/04/2012

Una de les coses que té seguir unes rutines i passar sempre pels mateixos llocs els mateixos dies i a les mateixes hores és que t’acabes creuant sempre amb la mateixa gent. Potser primer no hi fas cas, però després, si alguna d’aquestes persones falla, la trobes a faltar. Penses si és que avui vas una miqueta tard (o d’hora), si avui no treballa, si s’ha adormit, si ha deixat la feina o ha canviat de camí. Així, aquests desconeguts comencen a ser una mica coneguts.

Em va fer adonar d’això un porter que hi ha a un edifici per on passo quatre vegades al dia. Quan em veu al migdia, mira el rellotge, es gira i tanca la porta. Suposo que deu ser la seva hora de plegar. I el què tenen les rutines és que a vegades descol·loquen. L’altre dia vaig passar una hora abans del normal, com sempre faig els dimarts, però també va mirar el rellotge. Quin disgust devia tenir pensant que encara li quedava una hora més! 😦

M’he adonat que els meus (des)coneguts ja són uns quants. De tant de veure’ls n’hi ha que fins i tot ens saludem! D’alguns m’he inventat fins i tot la història, com la d’una dona d’uns 50 anys, que he decidit que deu ser mestra i deu treballar a una escola de per aquí al voltant perquè me la trobo al matí, al migdia, prop de les tres i a la tarda quan jo surto. No sé si és mestra o no però com que coincidim amb els horaris…

Després hi ha un matrimoni que no sé on treballa. Bé, ni sé si són matrimoni, però jo he decidit que sí. No sé on treballen però tenen un horari molt bo. Els veig sempre una mica abans de les tres. Deuen haver plegat de la feina i van a casa a dinar. No tenen pinta d’anar estressats, això deu voler dir que a la tarda no hi han de tornar.

També em creuo cada migdia amb una senyora que em posa un pèl nerviosa. Bé, no ella sino el què fa, és que no m’agrada la gent que va parlant amb el pinganillo pel carrer. Si no tenen les mans ocupades, per què no agafen el telèfon? Sí, ja ho sé, una mania tonta, si voleu, però és la meva mania. No sé amb qui deu parlar, però de 10 vegades que la trobi, 9 estarà xerrant per telèfon…

La imaginació se m’ha acabat per al senyor coix, la senyora amb ulleres de sol o el treballador del banc, però ja veieu que qui s’avorreix pel carrer és perquè vol. 😀

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 18’09

Meteorològiques: tot i que el cel està grisós no caurà un ruixat com a mi m’agradaria…

Físiques: les resultants d’haver anat ahir a un casament.

Psíquiques: em va fer molta gràcia quan vaig veure que mirava el rellotge. Sóc com la seva marca que la jornada (o el matí) s’acaba. Les persones som animals de rutines…

Anuncis
3 comentaris leave one →
  1. 22/04/2012 10:23 pm

    Em fas pensar en la gent que em trobo cada dia al bus. Sempre els mateixos, segons quin bus agafi. Hi ha unes dones que fins i tot xerren entre elles. Dóna la sensació que es coneixen del bus.

  2. 23/04/2012 10:13 am

    Aquesta sensació també l’he tinguda sovint, havia pensat de fer-ne un post algun cop, però crec que no el vaig arribar a fer i ara m’has passat a davant. Fa gràcia, les rutines ens porten a coincidir amb molta gent al llarg del dia, en el meu cas, al tren. Però hi ha una altra cosa en tot això. Tu els veus i et fas pel·lícules, però ells també et veuen a tu cada dia. Què deuen pensar?

  3. susanna permalink*
    27/04/2012 6:09 pm

    Jjjajaj!! Veus?, al final són conegudes, rits!

    XeXu, això que em dius ho volia posar al post però se’m va passar. Tens tota la raó del món i també em fa molta gràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: