Skip to content

(Més que) Un dinar

13/06/2011

Les circumstàncies del curs passat no tenen res a veure amb les d’aquest any i una de les coses que ho fa més evident és el grup humà amb el qual treballo. De sempre m’he sentit molt ben acollida i valorada, cosa que amb el currículum que porto no està gens malament. Doncs sí, perquè com molts ja sabeu la meva característica principal no és l’alta autoestima ni molt menys i el curs passat no em van ajudar gaire a pujar-la. Però bé, també sabeu que poc a poc han anat canviant les coses i que ara em veig d’una altra manera.

Gràcies a això i a aquestes passes (a vegades gegants) que faig, fa uns dies vaig convidar a dinar a casa a uns companys amics de la feina.  Els tenim a ells, d’una banda, que m’han donat molt, els aprecio d’allò més i comencen a ser molt importants en la meva vida per tot el que m’estan ajudant a aconseguir sense saber-ho. Tenim també, d’altra banda, l’Àngel, la meva parella, de qui no dic res més perquè sortiria un post massa empalagós 😛 . 

Estava emocionadíssima i tenia moltes ganes que sortís bé, que hi hagués conversa, que estiguéssin a gust, que es caiessin bé… Suposo que és el normal quan uneixes en una mateixa taula gent que t’importa però que no es coneix. Reconec que el meu nerviosisme no tenia justificació perquè de bon principi les coses van anar més que bé. A part que es van entendre perfectament ja tenim proposta de data per la propera. I tot plegat, nois, em fa més que feliç…

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 17’49h

Meteorològiques: Crec que fa una mica de vent, però res seriós. Dins de casa el balcó està obert i s’hi està molt bé.

Físiques: Dia festiu i, tot i que treballant a casa, mandrós.

Psíquiques: Per qualsevol altre aquest dinar (i aquest post) no tindria cap sentit però per mi, que em costa tant obrir-me a la gent, deixar que sapiguen què i com penso, que sempre poso “peròs” a tot… és un GRAN pas endavant. Si s’hagués acabat el curs i no hagués proposat el dinar per les pors, m’hagués penedit molt.

 

Advertisements
3 comentaris leave one →
  1. 13/06/2011 6:15 pm

    Tots tenim aquelles petites pors que superar ens fa tan feliços, que ens semblen un grandíssim pas endavant. Fa gràcia, perquè el que per uns és banal, per altres és una muntanya, però llavors trobem el punt feble dels ‘uns’, i pels ‘altres’ és bufar i fer ampolles. Així que tant és el que pensi la gent, s’ha de valorar el gest per com et va costar a tu, i per com va anar de bé. Per tant, tot un èxit.

  2. 22/06/2011 11:01 pm

    Què bé!!! doncs ara a anar cuidant aquesta autoestima. poc a poc vas veient que les coses rutllen i que vas fent passets.

    A mi m’encanta que vingui gent a casa, però sempre em poso mooolt nerviosa, vull que tot surti bé i m’atabalo, i quan m’atabalo, sóc un 0 a l’esquerra. Però sempre acaba sortint, d’alguna manera o d’altra, xò surt sobretot perquè la gent que convides sempre tb et té apreci.

  3. caterina permalink
    08/07/2011 5:41 pm

    No sempre la gent que estimam i apreciam, que no se coneixen, vol dir que un cop junts s’entengui. En aquest aspecte he viscut els dos costats. El grup que ha encaixat i el que no. M’alegr que t’hagi sortit bé, més encara si era important que fos així 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: