Skip to content

Buscant l’equilibri

01/09/2010

Faig una mica el ronso però no gaire, que no es pot arribar tard a la feina. És una mica estrany perquè fa molts dies que no hi anava i no havia estat per gust. Tot i això, he dormit força bé (bé del tot, diria) i no tinc tants nervis com em pensava. Bé, sí, aquests arriben després d’esmorzar, que deu ser que estic una mica més desperta i el meu cap comença a pensar que és un dia molt important.

Hi ha un moment de força calor, fins i tot mareig, que em posa en alerta. No sé si prendre’m les Flors de Bach o què. Estic allargant el moment de sortir de casa però tard o d’hora ho hauré de fer, penso, així que faig un petó a l’Àngel (sempre va bé tenir a qui fer un petó), agafo el bolso i entro a l’ascensor.

Un cop a baix, el pànic va desapareixent. Potser perquè trobava a faltar les botigues tancades, la poca circulació de cotxes, que no haig d’esquivar els peatons i/o que a certes hores de depèn de quins dies fa fresqueta i tot… També m’agrada que el metro estigui mig buit. Començo a llegir i per un moment no sé què m’intenta explicar en Jordi Puntí. Un altre cop haig de pensar en respirar fons. No sé si anirà bé, però tampoc no sé si anirà malament, així que intento no pensar en res negatiu.

Un cop arribo a la feina, torna a començar el gran drama dels que no hem pogut/volgut fer oposicions: torna a presentar-te, a conèixer gent nova, a saber com treballen, com és l’edifici… L’acollida, però, és molt bona, i a més, em diuen que faré Infantil, cosa que em tranquilitza força, tot i que després no acaba de ser ben bé això…

Després d’haver passat dos anys per la mateixa situació, o després d’una baixa de sis mesos, o de què finalment sí que sóc més forta, vaig al què m’interessa i no em sap greu que hi hagi gent pujant i baixant caixes. Al cap i a la fi jo estic fent la meva feina i, en tot cas, si em volen, ja em vindran a buscar. Tinc més clara la meva posició i que primer de tot sóc jo.

Les dues de la tarda arriben més d’hora que mai i me’n vaig cap a casa amb un estat d’embriaguesa. He passat per nervis, calma, tensió, indiferència, alegria i por en només 6 hores i només és el primer dia, però quan arribo a casa decideixo que la feina s’ha acabat. Evidentment, és mentida perquè no puc, el cap el porto a sobre i la becaina que intento fer es converteix en una llista mental del que haig de comprar a la llibreria. També, per què negar-ho, de possibles situacions que m’invento de com poden anar els propers dies.

Així que res, a l’hora que havia decidit, i no abans!, m’aixeco i surto al carrer. Em passo no menys d’una hora intentant decidir si aquesta carpeta o aquesta llibreta, però finalment crec que tinc la manera d’ordenar els meus papers. Serà que tinc la manera d’ordenar altres coses? No ho sé, però tampoc m’importa perquè ara em permeto tenir errors.


Quan torno cap a casa crec que em mereixo un moment absolutament meu, així que em dutxo i surto al balcó amb una cervesa i uns cogombrets. Demà serà un altre dia…

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 21’06h

Meteorològiques: Pensava que acabaria plovent però finalment no ho ha fet. Fa una mica menys de calor que aquests últims dies.

Físiques: Increíblement, tot i la tensió, no tinc mal de cap!!! Només una mica de son i cansament, però… com no???!!!!

Psíquiques: No sé què pensar. Vaig amb peus de plom. Sembla que aquest any no haig de patir tant però no vull començar a saltar d’alegria encara. Em conformo a estar en l’equilibri d’avui…


Anuncis
3 comentaris leave one →
  1. 01/09/2010 9:29 pm

    Si has aconseguit pasar el primer día es perque ho pots fer. Tens que confiar en tú mateixa i lo que crec que es dolent per tú (i per tots) es pensar en que passarà l’endemà..perque això res no ho asegura…

    Una Moritz!!!!! quina gran elecció

    Molts ànims i confia

  2. 17/09/2010 4:28 pm

    Hi ha moments difícils que se superen així, posant un peu i després l’altre.

    Fer un stop (moment Moritz) és molt important, ja que al llarg del dia hi ha d’haver moments en els quals no pensar en res o bé en els quals trobar-se amb en nostre Jo.

  3. 27/09/2010 12:57 am

    Bé, molt bé… 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: