Els difícils 30…
No fa gaires dies, poc desrprés d’haver llegit aquest post de la rits, una coneguda escrivia aquesta frase al facebook: “Los 30 es esa etapa en la que te encuentras a ti mism@ pero sigues estando perdid@…“. No sé si és cert o no, però avui, just a dos mesos de fer-ne 31, penso que jo sí que em sento una mica així.
Quan vaig fer els 30 estava molt il·lusionada perquè, per alguna raó que encara desconec, hi tenia moltes esperances posades en aquesta edat: feina, pensar en tenir fills, decidir on volem anar a viure, saber quins són realment els meus amics… Estabilitat, al cap i a la fi, suposo. I en comptes d’això, el que trobo és una baixa de més de 6 mesos per ansietat, dubtes sobre la meva feina, sobre com la veig, sobre com em veig i sobre com em veuen. Quin embolic, no?
Al principi vaig maleir molt (moltíssim!) els trenta. La foto, que he trobat a google, m’ha semblat boníssima per representar el que vull dir: veia que tenia un embolic mental immens que em perseguia, que les idees es barrejaven i que no podia (o no sabia) fer res per desfer-lo, que potser eren coses superficials però que a mi m’atabalaven i que cada pensament era per liar encara més en comptes de solucionar, que començava la trentena sense m’acabés d’omplir tot el que tenia.
Però ara potser començo a pensar que, tot i estar una mica perduda, començo a trobar-me a mi mateixa i començo a saber com estirar dels fils per desfer aquest cabdell. Alguns fils seran més fàcils, altres més difícils; segur que hi ha dies que torno a pensar que no he avançat res però l’endemà veuré que no és cert. Ara, en comptes de pensar en quelcom negatiu, penso que potser és l’escletxa per on podré mirar les coses d’una altra manera. No vol dir que m’acabi agradant, però sí que m’acabi coneixent. I això deu ser bo, no trobeu? A més, què voleu que us digui, a mi em funciona això de “mal de muchos, consuelo de tontos” i crec que hi ha més gent de la que em penso que entendrà aquest post. Així que: endavant els difícils 30!
.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 17’26h
Meteorològiques: Està molt núvol però fot una xafogor que no vegis!
Físiques: No serà que estic cansada de no dormir! Mare meva, quines hores d’aixecar-me! 😉
Psíquiques: Això és un camí llarg però veure que ho puc compartir m’ajuda. A més, m’agrada que aquest tipus de posts hagi deixat de ser pessimista. Si miro enrere segur que l’hagués escrit amb un altre to i estic contenta de com van les coses. Potser demà és un d’aquells dies que penso que tot em costa molt i que no puc. Però avui no. Avui veig que costa molt però que puc. I que m’agrada. I que em fixo en les coses que estic aprenent pel camí. I que…
susannacircumstancies.wordpress.com 
No sé si són els 30 o ratxes que es passen. Avui li deia a una noia de la feina que fa 30 anys dissabte que la crisi dels 30 jo la vaig tenir abans de fer 30, era una pressió increïble i que en canvi els 30, 31, 32, … van ser fantàstics. Sé que vaig avançar en moltes coses. Però d’altres entrebancs van anar sorgint.
Com vas veure al post no és que estigui massa bé d’ànims, però m’agrada pensar que són ratxes. Ara en 34. També em sento embolicada, xò per altres motius. M’agrada pensar que poc a poc anem trobant aquests fils d’on estirar, per anar-nos sentint i gaudint del que tenim.
Espero i desitjo que aquest fil que has començat a trobar faci el cabdell ben petit, petit!
una abraçada ben gran!!!
Jo crec que tot això va com va i no depèn si tens 20, 30 o 40. El que es important es, a cada etapa, tenir amics que t’ajudin a superar cada baixada quan no puguis superarla per tu mateixa. No sabía lo de la crisis d’ansietat, hem sap molt greu…veig de tota manera que estàs millor…bé…doncs a seguir caminant sempre sempre cap endavant i sense parar i si ho fas que siguie per contemplar alguna cosa que et faci feliç
Ser conscients dels problemes i les mancances és el primer pas per encarar-los i superar-les. Donant per descomptat, com ja saps, que molt sovint es tracta d’una actitud…
Endavant les atxes, carinyo, que te n’estàs sortint!
Jo també penso que hi ha ratxes, rits, però aquesta és ben diferent. No vull dir que a partir d’haver passat aquesta no en tingui cap més, però estic segura que no seran iguals, perquè ja em coneixeré millor i sabré com reaccionar davant les coses. Crec que estic mirant les meves bases, triant allò que m’agrada i allò que no, acceptant allò que no puc canviar, fent passes per canviar allò que sí es pot… Mmm…., bé, més o menys! Quin tema més complicat, tu! Jjajaja!
Això de la crisi és aigua passada, Naida, i si m’ha ajudat a veure coses que abans no hagués vist, benvinguda sigui! D’altra manera, crec que hagués arrossegat massa mala llet i inconformisme a saber què, massa amargor. Fixa’t, si al final hauré d’estar agraida d’haver-la passat!
A vegades no n’hi ha prou amb saber-ho (que jo ja ho sabia) sinó que s’hi ha de creure. I ara ho crec,Ninu! Gràcies per l’ajuda! Petonet!
Un psicòleg va dir que la crisi dels 30, 40, 50 no existeix. Tot depèn de com se trobi un mateix. Vivim en un món amb tantes opcions possibles per triar, amb canvi de valors, que sempre anam com descol·locats. Potser la clau sigui anar fent i en el camí anar trobant les respostes. No sempre el que creiem que és bo per a nosaltres ho és 🙂
Jo dic que és la dels 30 perquè és quan m’ha passat a mi i, de fet, perquè conec altra gent que més o menys està igual i ens separen pocs anys… Però bé, ha passat quan ha passat i ara ja me n’estic sortint, que és l’important, oi??
Una abraçada!