Els bebès veïns
Ahir vaig creuar-me a l’escala amb uns veïns que fa uns tres mesos van ser pares de bessons. Em va sobtar la pregunta de si sentia el nens i si ens moltestava. Espero que la meva cara no em traís en dir-li que no perquè la veritat és que em posa dels nervis quan els bebès s’estan estona i estona sense parar de plorar. Què voleu que us digui, no puc. M’agafa una angoixa i una pena i un nosequè… Què hem de fer! És la seva feina: plorar, dormir i menjar, bàsicament. Imagino (espero) que quan siguin els meus no els deixi amb el meu marit i arranqui a córrer! De tota manera, ara que ens han presentat formalment, diria que puc estar a l’estudi mentre ells ploren a l’altra banda de la paret… No sé, ja veurem.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Meteorològiques: força calor dins de casa. Imagino que fora també però no he sortit en tot el dia…
Físiques: Res. Mandra. He dormit fins les dotze. Estic mig de vacances.
Psíquiques: Pensant en els bebès… Vull ser mare. Toma! Quasi res…
susannacircumstancies.wordpress.com 
és pitjor quan viuen al pis de dalt i juguen a bales…
Yo por mucho que oiga niños llorar o reir, no me llama la maternidad…me encanta lo que escribes al final de las circunstancias!!!
Besos!
Penses en canalla perquè en realitat vols ser mare, suposo. Ploren, el molesten, però dins estàs desitjant que siguin teus. Doncs ja saps què has de fer, a posar-s’hi, que no s’ha d’esperar mai el moment adient. Aquest no arriba mai. S’ha de fer quan es té ganes.
Jordi, nosaltres al pis de dalt teníem uns veïns que movien els mobles a partir de les 12 de la nit… Sort que ja no hi són! No crec que m’agradés sentir bales rodolant pel sostre, tampoc.
Naida, creo que tengo tantas ganas que el mismo miedo a veces me hace decir que yo estoy super bien como estoy y que no quiero niños. Pero al final vence la otra opción…
XeXu, una excusa era que no era el moment, però si espero que les meves circumstàncies (laborals i etc) siguin les adients, les més favorables o etc, no seré mai mare.
Bé, tot això són pensaments propis. Ara s’ha de parlar seriosament a veure què acaba sortint de tot això, que és cosa de dos…
Jo en vaig tenir un que no em va deixar dormir durant les dues setmanes de vacances de Nadal! Venga plorar i sempre s’hi posava a la una de la matinada, com un rellotge. Segur que al matí em m’aixecava amb els ulls injectats en sang (com als dibuixos animats), però la família, per compassió, no m’ho deia 😛
Uff, tema complicat. Jo si sento plorar els dels altres me poso dels nervis. Quan siguen los meus bajoquetos segur que ho voré diferent. Crec que quan tens un fill et posen un xip perquè no te molesten tant los plors i los crits.
caterina, aquests ploren a tota hora! Com que últimament he estat treballant força a l’estudi/habitació de convidats/dels mals endreços/etc i ells tenen l’habitació just davant, m’han vist sovint per la finestra i per això m’ho han preguntat. Suposo…
glutoniana, m’ha fet molta gràcia això dels bajoquetos!