Skip to content

De metges i metgesses

05/06/2009
tags:

La doctora Mercè em coneix de tota la vida, em pregunta què tal estic (de veritat, perquè ho vol saber), coneix tots els meus ets i uts des que era petita del tot i em pregunta per la meva vida. És evident que no buscava això quan vaig anar la primera vegada al metge de capçalera aquí a Barcelona, però tampoc el que em vaig trobar. Recordo que en les dues o tres visites que vaig fer (i perquè no tenia més remei) vaig sortir enfadada per alguna raó.

Una vegada, el senyor doctor havia decidit que ja havíem acabat i em va deixar parlant mentre ell aguantava el pany amb la porta oberta. O sigui, que em convidava a marxar. Ho vaig trobar d’un descarat i una mala educació increïbles. En una altra ocasió, la conversa el va portar a decidir que hi havia un posible cas d’anorèxia! Vaig al·lucinar tant! Les preguntes no tenien res a veure amb el que jo li estava explicant, que ara no cal que us escrigui aquí però anava relacionat amb la meva preocupació perquè estava massa prima pel que realment menjo. Tot el contrari, senyor doctor! Si a mi no m’importaria gens pesar una mica més!

Que al meu expedient ha quedat que potser tingui un desordre alimentari, crec que era aquest el diagnòstic, ho vaig saber per la metgessa que el substituïa. Vaig haver d’anar a demanar un certificat mèdic per la feina i em va preguntar: “I això del desordre alimentari, ja ho has solucionat?” Ai, la mare d’en Tano! Jo crec que aquest home buscava una anorèxica i jo li vaig semblar bona candidata…

En fi, que vaig estar contenta de canviar de metge, però hi ha una cosa que encara no entenc: no et toquen, no et miren, només fan preguntes i no deixen de teclejar a l’ordinador! D’acord que molts estan cremats per les condicions laborals i que no tenen prou temps per tractar els pacients, però això no treu que no em puguin mirar als ulls quan estic parlant, no? I que consti que, ni molt menys, estic criticant el col·lectiu sencer, que hi deu haver de tot com a tot arreu.

 

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Meteorològiques: Han caigut quatre gotes, literalment, i el cel està força ennuvolat.

Físiques: Estic força cansada pel final de curs i estressada, per això m’han sortit les taquetes a la pell. Res greu. 

Psicològiques: A ningú no li agrada anar al metge, però encara menys si surts amb la sensació que ni t’escolten. Això només em passa a mi o és general?

Anuncis
9 comentaris leave one →
  1. rits permalink
    06/06/2009 12:25 am

    mira, m’estava pensant un post sobre metges!

    a casa n’hem passat una de grossa. Al meu pare li van equivocar el diagnòstic i vam patir de valent. Per sort, celebrem que hagi estat un error, però….

    jo considero que ser metge és de les professions més difícils que hi ha. Té moltíssima responsabilitat, doncs en depén una de les coses més importants que tenim.

    de metges, com de persones, n’hi ha de mil i una manera. L’important és que et conegui, et respecti i estigui pels pacients.

    el meu metge és el més antisocial que connec. És aspre, tallant i sembla que estigui de mal humor. Però és boníssim. tot i que sigui seriós i com distant es preocupa per tu, t’escolta, deixa anar el seu comentari i la clava.

    me n’alegro que estigúis bé amb la teva metgessa

  2. josepmanel permalink
    06/06/2009 12:40 am

    Final del curs passat. Li dic al metge que tinc un pes al pit insòlit. Com si hagués fet una llarga cursa respirant aire fred. No s’alça de la cadira. Em mira condescendent des de l’altre cantó de la taula i diu que es tracta d’un episodi d’ansietat. Em recepta un munt de coses, entre elles, un antidepresiu. A l’eixida esgarre a bocins les receptes i me’n torne a la feina a suportar el tiró. Cada vegada que em pose malalt, em pose malalt de pensar que tinc que anar-hi a la seua consulta. Cuida’t. Ja queda poc.

  3. 06/06/2009 2:14 am

    Tristament, em sembla que és una impressió força generalitzada. O és que ara en saben molt, o realment no els importa la seva feina ni els pacients, perquè el que descrius és ben cert. Quatre preguntes, moltes coses apuntades, i poca exploració. I sembla que si tens algun problema al cos, t’haurien de mirar allà on el tens, oi? Doncs no deu caldre, avui en dia, no cal. Si una aspirina ho cura tot, home!

  4. 07/06/2009 9:18 am

    Van avisar al metge per una urgència. Al cap de dos dies quan va trucar a la porta la casa era buida, tothom era al cementiri.

  5. susanna permalink*
    07/06/2009 10:10 pm

    rits, m’alegro que la cosa acabés bé. Una cosa semblant va passar amb la meva germana, que també va quedar en un ensurt, només. No dic que tots siguin dolents per no mirar-te, però què vols que et digui… una mica més de con/tacte no fa mal.

    josepmanel, ja t’he llegit algun post sobre metges i ja veig que compartim grima. Jo també he fet alguna vegada això de no anar a buscar les receptes però després sempre penso que ells deuen saber més que jo… Ja queda poc, sí!

    XeXu, no sé si tothom, però les meves visites, que t’asseguro que intento que siguin les mínimes, van així. A veure amb aquesta nova doctora, que no em toca tampoc però com a mínim vam acabar rient de l’anècdota…

    Collons Jordi! Per sort la cosa no arriba a tant!

  6. 08/06/2009 12:02 am

    Jo més aviat he tingut sort, amb els metges… la veritat però, és que sóc força soferta i no hi vaig gaire…i és que la meva besàvia deia, “nena, si t’escoltes els mals, no sortiràs mai de casa, sempre alguna cosa del teu cos rondina…” i procuro fer-li cas…i si peto, doncs pafffff!!!!

    Ai, bonica, petons i si vols, et passo greixet, que, pel que menjo, a mi me’n sobra!

  7. caterina permalink
    12/06/2009 2:15 pm

    Tenc fòbia als metges. De fet, no puc ni mirar les sèries sobre aquest colectiu que tant triomfen darrerament. A casa hem tengut males experiències així que procur anar-hi el mínim. No entenc com hi ha gent que hi va sempre a la mínima cosa i amb una alegria que no m’hi cap al cap. S’avorreixen? No tenen res millor a fer? Són la majoria eixuts i secs, potser a la carrera els diuen que ho han de ser. Potser abans un era metge per vocació i ara això s’estigui perdent una mica amb el temps, no ho sé.

  8. 20/06/2009 11:24 pm

    Ui jo tinc una llarga història des de fa dos anys. Des del diagnòstic de la celiaquia te’n contaria de tots colors. Ara quan entro a la consulta de la meua doctora, que gaire simpàtica no és… i que me va dir que lo meu era cansament, respiro a fons e intento no enfadar-me. Hi ha molt de metge que crec que no li agrada la seua feina, el que no entenen és que estan jugant amb la vida de la gent.

    bajoqueta

    • susanna permalink*
      23/06/2009 4:32 pm

      Hi deu haver com tot en aquesta vida, però veig que hi ha més gent amb males que amb bones experiències. Això meu, per sort, queda per l’anecdotari…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: