Skip to content

Pedres a la teulada

17/05/2009

caos_blogA vegades un mateix no vol reconèixer les coses, per por, per vergonya, pel què diran… A mi m’ha costat molt de temps (i de patiment) dir la frase màgica: NO EM PRESENTO A LES OPOSICIONS.

Feia temps que ho tenia decidit però feia veure que treballava. Quan et costa tot un matí escriure “la programació està pensada per una escola d’un barri de tradició immigrant” i et passes tres hores per traduir 17 objectius és evident que alguna cosa no funciona. I és més evident encara, que sense haver escrit res sobre la metodologia, l’avaluació o les competències bàsiques, no tindràs temps de presentar-la el 19 de juny. Només falten uns 30 dies!

De fet, falti el que falti, aquest no ha estat el principal problema. En aquest cas, voler posar-s’hi no volia dir poder posar-s’hi. Pot sonar absurd però he arribat a estar plorant al mateix temps que jugava a un joc a l’ordinador, o mirava el correu o el facebook, perquè tenia el document obert i no sabia què fer amb ell!

Algú em va dir una vegada que sóc massa exigent amb mi mateixa, que em poso límits massa alts i per això tinc la sensació que no hi arribo i  fa que sempre visqui angoixada. Doncs no ho sé. Ara són les oposicions, abans va ser la carrera i en un futur vés a saber… Sigui el que sigui, hauré de trobar-hi la solució perquè és tremendament refotut viure així.

Pensava que aquest matí quan m’aixequés estaria més tranquil·la per haver pres la decisió. I en part sí que ho estic però alhora estic molt trista. Imagino que és normal. Per una banda acabo de renunciar a una cosa que per a mi és molt important, però per l’altra banda, m’estic adonant que la manera com he funcionat fins ara, que els mecanismes que he utilitzat durant gairebé 30 anys no només no serveixen sinó que em van en contra. I això fa mal. Molt mal.

 

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Meteorològiques: diria que fa sol però avui ni he mirat per la finestra.

Físiques: Tinc una mica de mal de cap. No sé si pel disgust o per haver dormit 11 hores seguides. Potser per tot plegat.

Psíquiques: No sé què dir-vos… El desordre i caos que veieu a la fotografia és més o menys el mateix que dec tenir al cap.

Anuncis
6 comentaris leave one →
  1. 17/05/2009 5:53 pm

    De part d’un que també ha abandonat una cosa que era molt important, i que tampoc no es va sentir alliberat en prendre la decisió, molts ànims.

    • susanna permalink*
      18/05/2009 12:39 am

      Moltes gràcies pels ànims, XeXu! Estic una mica cansada de trobar-me sempre en la mateixa situació, abandonant coses per por o per vés a saber què. Haver decidit no fer oposicions no m’ha alliberat perquè darrera d’això hi ha alguna cosa més que hauré de descobrir. Però bé, com a mínim se que un any o altre les tornaran a convocar. A veure què…

  2. 18/05/2009 9:24 am

    Susanna, llegint les teves reflexions m’he sentit una mica acompanyada en aquest club de “les-que-s’angoixen-i-s’exigeixen-a-tope”. Hi han decisions que són duríssimes de pendre, i que quan les has pres, et deixen amb una mena de “sindrome d’Estocolm”, doncs has passat molt de temps tant centrada en la situació de presió, que quan desapareix, sembla que al cos li costa tornar a la posició bípeda…
    Però, creu-me, has fet el millor ara mateix. Oposicions hi han molt sovint, potser ara no era el moment…quan torni a venir l’oportunitat, si és el moment, sortirà bé i l’angoixa no podrà amb tu…! ànims, molts ànims…torna a ballar, encara que sigui a casa, per tu mateixa…redescobreix la Susanna més interior i endavant, que és primavera!!! Petons!

    • susanna permalink*
      18/05/2009 11:38 pm

      Hola Sonia! Gràcies per la visita! Em fa molta festa que passis per aquí ja que de moment tenim tancat el de danzarinas. Benvinguda!
      No hauria dit millor això del cos i de la posició bípeda! Hi ha molta gent que m’està dient que segur que em penediré però només jo sé com ho estava passant així que era el millor que podia fer, com bé dius. I ara a ballar! 😉

  3. rits permalink
    22/05/2009 12:01 am

    Susanna,
    molts ànims!
    prendre aquesta decissió no ha de ser fàcil, i és inevitable que no et sentis bé del tot, xò saps que és el que et demana ara fer.
    Més endavant, ja es veurà.
    Hi haurà més oportunitats
    DEscansa i sobretot, sobretot estigues en pau amb tu mateixa.

    una abraçada ben forta!

    • susanna permalink*
      22/05/2009 10:10 am

      Exacte! Més endavant ja es veurà… Estar en pau amb mi mateixa costa una mica més, jo tinc més dies de cigronet 😉 que de sentir-me gran, però tot arribarà!

      Felicitats per aquí també! Gaudeix del teu dia!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: