There is a crack…
Les coses no passen perquè sí sino que tenen una raó de ser. Així ho veig jo, almenys. I fins i tot si no ho veig m’ho invento. Vull dir que a vegades llegeixo els senyals a favor meu. Per exemple, trobar-me la meva tutora de pràctiques de l’escola el dia que anava a entregar la memòria, per a mi va significar que tot aniria bé. Igual que aquests dies que estava decidint si em presentava a oposicions o no, veure a la bústia la propaganda d’una acadèmia em va ajudar a pensar que ho havia d’intentar…
Quan tinc dubtes sobre alguna cosa o vull que succeeixi quelcom, fins i tot sóc capaç de dir coses com “si ara passa un cotxe vermell és que em trucaran d’aquella feina”. Ja sé que si no em truquen no serà perquè el primer cotxe que ha passat no era vermell! Absurd? Tonto? No ho sé, qualsevol cosa que em pugui donar alguna mena d’esperança sí, perquè, evidentment no dic que si passa un cotxe vermell em despatxaran, o similars.
Total, que estic tan desesperada amb el tema oposicions que he posat un CD de Leonard Cohen i he pensat: “si la rentadora acaba just quan comenci la cançó Anthem, és que tinc possibilitats” (no d’aprovar, però sí d’arribar a entregar alguna cosa). I sabeu què? Que just acabava la número quatre quan he sentit que la rentadora començava a frenar…
Són esperançes tontes. I què? Són les meves esperances.
Resulta que la cançó en particular m’agrada molt per allò que “arreu hi ha una esquerda per on entra la llum”. I quan veus les coses tan i tan negres, està bé pensar que per algun foradet hi entrarà la claror. Si pogués mirar així sempre les meves foscors…
http://www.goear.com/listen/6ba15ba/Anthem-Leonard-Cohen
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Meteorològiques: no tan ennuvolat com per a què plogui, però prou per no deixar lluir el sol.
Físiques: dura la torticolis, tinc una mica de mal de cap…
Psíquiques: he tingut una mica de desesperació per no poder-m’hi posar, de recordar-me que si no m’hi presento no passa res, de plorera, de pensar que demà serà un altre dia… Muntanya russa de sentiments vaja! Sorprenentment, domina la calma…
susannacircumstancies.wordpress.com 
i a mi que en Leonard Cohen em costa tant…
Ostres, carinyo, quin bloc més xul·lo que estàs fent. Ves que no sigues tu, qui s’hagi de dedicar a la literatura!
Endavant les atxes, que estàs fent molt bona feina i estàs avançant molt, molt i molt!
Timu, preciosa!
Ninu
Jordi, a mi no m’agradava gaire fins que vaig veure un documental al 33 de gent que versionava cançons seves. La que cantaven Perla Batalla i Julie Christensen (Anthem) em va posar la pell de gallina i aleshores vaig decidir tornar a escoltar a Cohen a veure què. I aquesta vegada sí que em va agradar. I molt! Ja ho dic jo, les circumstàncies que ens envolten fan que veiem (i visquem) les coses d’una o altra manera.
Massiteeeeeeeeeeeet!!!! Quina il·lusió que m’ha fet que passis per aquí i deixis un comentari! De mica en mica s’omple la pica, oi? I per cert, m’has fet posar vermella!
Petons!!