Vés al contingut

Crispeta

05/05/2020

Crispeta. Trobo que crispeta li escau. A la panxa es mou com quan comencen a petar.

El final de l’embaràs s’acosta i començo a pensar en diferents coses. Com per exemple la importància que té que sigui la segona, que fa que l’angoixa que podria produir la situació de pandèmia no sigui tan greu. No tinc cotxet, ni hamaca… Les vam dur a casa de l’àvia que té més espai, pensant que ja les agafaríem quan s’acostés el moment. I resulta que ens vam haver de quedar tancats a casa! Ni roba tenia, pobre crispeta! Però això es va solucionar amb un enviament de correus. No m’imagino tot això sent mare primerenca. Ara fins i tot em fa gràcia pensar com en som de supervivents quan cal i que ja ens espavilarem amb el que tinc. 

La crispeta no tindrà eco del tercer trimestre. Sempre que l’embaràs vagi bé, es veu que no és tan important quant a informació mèdica i que la continuen fent més aviat per motius sentimentals. La veritat és que sí, que ens agrada tenir aquesta foto, però què hi farem. 

Amb el micu de fira vam fer unes fotos ben boniques amb les ecografies del tercer trimestre. Volia fer alguna cosa semblant amb la crispeta, però no podrà ser. Tampoc podrem fer amb la meva germana la foto al pont que vam fer quan estava embarassada d’el micu i més tard quan ella ho estava de la meva neboda. Hauré d’empescar-me algun muntatge. 

Quan el micu estava a la panxa vam anar a Astúries. Amb la crispeta havíem d’anar a Sant Sebastià. No ha pogut ser… 

El que sí té la crispeta és més descans, tot i tenir l’altre petit a casa. He agafat la baixa molt abans i dormo molt. Alguna cosa positiva hi ha… Fins ara no podia sortir a caminar i això sí que ho trobava a faltar, però això també està solucionat ja amb les noves instruccions. 

Per sort, i gràcies a la tecnologia, també puc fer els exercicis per a embarassades que vaig fer amb el micu de fira. Fer-ho online no és el mateix, però no em queixaré pas. 

Aviat muntarem el bressol. Això ja s’acosta… No sé què em preocupa més, si la situació que estem vivint, el part o el postpart. Amb la primera no hi puc fer gaire, per tant intento no pensar-hi massa. Té conseqüències que no entraven dins els meus plans: per exemple, el micu de fira hauria d’estar a l’escola, cosa que m’ajudaria a gestionar el postpart, segurament la meva mare seria a casa, es podria sortir de casa amb normalitat… 

El part… Ai, el part! Diuen que els segons van més ràpid. Jo vaig parir a casa perquè no vaig ser a temps d’arribar a l’hospital (que tinc a 15-20 minuts de casa caminant!). Ara la cosa va canviant, però la veritat em feia pànic pensar que trucava al 112 i que no hi havia ambulàncies disponibles. O pitjor! Que estaven col·lapsats i no ens agafaven el telèfon! Doncs això, que el part em fa molt de respecte per com em va anar el primer. Ei, que ja voldria jo que fos tan “fàcil”, però rodejada de bates blanques, si us plau!

I després ve el postpart. Un postpart que vaig passar amb depressió tot i tenir grups de criança, ajuda a casa, blablabla… 

En fi, que com dic a vegades, quan siguem al ball, ballarem. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 12’47

Meteorològiques: quin bon dia que fa!

Físiques: molt bé. No hi ha mal d’esquena i es pot dir que he dormit tota la nit seguida.

Psíquiques: en principi el micu de fira havia d’estar entretingut amb l’A. fent un pastís, però a meitat fer no li ha vingut bé i el tinc rondant per aquí, així que massa concentrada no estic. (Noti’s el blablabla… del final del post).

 

Esperar

23/04/2020

Young_Woman_at_a_Window

“Posa’t el vestit blau”, em vas dir. “Aquell que és mig transparent i m’agrada tant”. Doncs sí, noi, aquí el tens. Me l’he posat per mirar per la finestra i veure com m’esperes i no arribo, borinot!! Si et pensaves que t’havia perdonat anaves molt equivocat.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horaries: 17’47h

Meteorològiques: sol (un bon dia per recórrer les parades de Sant Jordi, si no fos…)

Físiques: prou bé. Mal d’esquena prou controlat, avui.

Psíquiques: Després de molt de temps torno a participar a Relats Conjunts, jo amb la paciència baixa i el micu de fira amb un equilibri difícil entre irritabilitat i sensibilitat excessives. Al final, he optat pels vídeos del YouTube a la tele. El tinc assegut a sobre i amb la mà que em queda lliure vaig escrivint el post al mòbil (el qual se’m va ocórrer ahir mentre em dutxava).

Confinament amb nens

19/04/2020

És casualitat l’anunci que han fet avui sobre la sortida dels nens al carrer i el fet que jo publiqui això. Ja fa dies que penso en escriure sobre el tema, però fins avui no he trobat l’estoneta. Ja em fa gràcia la coincidència. 

La veritat és que el micu de fira ho porta prou bé. Qui no ho duia tan bé sóc jo, que no estava preparada per tenir-lo a roda tots els dies, totes les hores. És un nen que juga molt poc sol i reclama molt la nostra atenció (sobretot la meva). A veure, és que no deixa de tenir tres anys, pobre, però aquestes setmanes abans del part me les havia imaginat d’una altra manera, la veritat, així que em vaig angoixar una mica. Però bé, al final l’A. i jo vam fer uns pactes i uns horaris i la cosa va millorar. 

És clar que el micu de fira ho porta bé. Ens té les 24 hores del dia. Esmorzem, dinem, berenem i sopem junts. Juguem amb ell amb els cotxes, fem trencaclosques, cuina amb l’A. i amb mi fa un munt de manualitats, pintures i altres històries. A quin nen de tres anys no li agrada això? 

El micu de fira té uns pares, crec, amb prou sentit comú i prou centrats. Som a casa els dos. L’A fa teletreball i jo estic de baixa, i els dos continuem amb el nostre sou. Vivim a un pis que no està malament. Fins i tot gaudim d’un balconet petit. Tot i portar-ho bé, aquesta setmana sí que ha estat més neguitós, també parla molt més de quan no hi hagi el virus farem això o allò, i anomena molt més els companys de classe. Normal, suposo, i encara està prou bé tenint en compte que ell no surt de casa des del 13 de març al migdia. Cinc boniques setmanes! 

Mirant-lo a ell, aquests dies he pensat moltíssim en altres nens a qui falten tantes coses! Hi ha tants tipus de famílies i circumstàncies que no es pot generalitzar. I llegir com ha escrit molta gent aquests dies a les xarxes sobre els nens confinats i la seva possibilitat o no de sortir al carrer m’ha fet bullir la sang. I què voleu que us digui? Comparar als nens amb gossos? Què és la gent que diu tan segura si poden o no i com? Psicòlegs? Pediatres? Jo que sóc mare no he dit ni una paraula sobre això, perquè no tinc gens clar què és el millor. I com dic, això que el nostre micu de fira no està en un mal entorn i és un nen sa. I amb la notícia que han donat avui no sé si estar contenta o no. Per una banda, m’alegrarà que pugui sortir a esbargir-se una estona, però per l’altra em fa força por. Demà no sé si llegiré o no gaires coses perquè ja em veig els anti-nens amb un atac d’ira histèrica o què sé jo…. En fi!

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 00’37 (fa dues hores que estic amb l’ordinador a sobre).

Meteorològiques: No ho sé. Tinc les persianes tancades però l’última vegada que he mirat per la finestra plovia.

Físiques: anar a comprar aquesta tarda m’ha anat bé per estirar les cames. No em fa tant de mal l’esquena, ara mateix.

Psíquiques: volia fer un post diferent però 1) sobre aquest tema ja s’han dit i escrit moltes coses, i 2) no es pot estar concentrat si mentre escrius el post estàs mirant un capítol de La casa de papel. No es pot. Vet aquí per què porto dues hores amb l’ordinador a sobre.

Sortir al carrer

13/04/2020

En aquests dies que portem confinats he intentat sortir el menys possible. Ho faria de totes maneres, però embarassada de 7 mesos encara més. No obstant, a vegades necessito que em toqui l’aire i el que faig és baixar la brossa o anar a comprar a la botiga de baix de casa. En total he baixat unes tres vegades al carrer en tot aquest mes. 

Ahir vaig haver d’anar a la farmàcia. Podria haver anat l’A. però li vaig dir que hi anava jo per caminar una mica. La que estava oberta està a una mica més de 500 metres i a mig camí ja vaig veure que estic millor a casa. Sortia per caminar una mica i esbargir-me i el que vaig fer va ser agobiar-me. Poca gent i la que hi ha amb mascareta, creuant-nos sense mirar-nos massa, com si estigués visquent la fi del món… De fet sí que és una fi del món,  tot i que sóc de les que pensa que quan això passi ens n’oblidarem ràpid. Jo la primera. També vaig sentir pena i em vaig sentir culpable de poder sortir ni que sigui al comprar i que el meu micu de fira faci tants de dies que no trepitja el carrer per a res. Culpable de què? Ja ho sé. Però durant uns minutets em vaig sentir així… 

Per tant, sortir per a què. Ja no sé si aniré més a llençar la brossa. Sortir així no. Jo vull sortir sense por, sense angoixa i podent somriure pel carrer. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 11’27

Meteorològiques: Plou. Diuen que estarem així tota la setmana…

Físiques: El pes de la panxa es comença a notar i tinc força mal d’esquena.

Psíquiques: No només pesa la panxa. Pesen els dies que són tots iguals. Però anem fent. És el que hem de fer.

 

Les pors

10/09/2019

Aquesta nit passada el micu de fira s’ha  despertat i m’ha cridat. Jo ja feia una estona que tenia els ulls oberts i pensava en la feina dels propers dies. El més probable és que un dels trons del que semblava la fi del món m’hagués desvetllat. M’ha demanat venir al llit gran i aquesta vegada no li he volgut dir que no. No sé si s’havia despertat per la tempesta i ell també té dret a tenir pors. Un altre dia ja li explicaré que no passa res. Aquesta nit l’he ficat dins el nostre llit i m’ha agradat notar el seu peu calent damunt la meva cuixa, posar la meva mà sobre la seva esquena, sentir-lo moure’s buscant un lloc entre els dos. I en aquestes que he pensat que no sé qui calmava la por de qui. De sobte jo ja no hi donava més voltes (demà ja hi tornaré) i ell respirava tranquil·lament. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 22’43

Meteorològiques: torna a ploure molt. De moment no trona.

Físiques: noto la falta de son. Espero que aquesta nit no es desperti.

Psíquiques: aquest curs serà dur i no crec que sigui fàcil que treballi a gust. Em temo que això són força nits de donar voltes i més voltes però també intento no angoixar-me massa. Buscant la mesura de les coses…

.

Per cert, que això no té res a veure amb el post, però fa més de dos anys que no entrava al blog i ara veig que apareixen anuncis aquí sota i a la barra lateral. Algú sap per què? Els puc eliminar? Gràcies!

Per molt que t’expliquin…

09/03/2017

… o per molt que t’ho pensis, mai no és com quan ho vius. És molt bonic, sí, és una meravella tenir-lo aquí i més després de tant de temps de voler-lo, però no vull que se m’oblidi ni vull deixar de dir (i que consti que no participo a la guerra amb la pobre Samantha, simplement ha coincidit el moment en què puc escriure) que, a vegades:
Penses que et molesta; creus que t’has equivocat, que no ho hauries d’haver fet; t’angoixa moltíssim creure que no seràs mai qui eres abans; es baralla amb el pit quan menja i no saps per què ( i és horrible perquè mengen moltes vegades al dia); no vol estar en braços, ni al cotxet, ni al bressol i no saps per què; plora i no saps per què; vols molts perquès del seu comportament i no en tens cap; voldries que fos veritat allò que els bebès només dormen i mengen; et sents presonera a casa teva; et deixes d’il·lusionar per les coses; i un llarg etcètera que no puc acabar d’explicar perquè ja el sento plorar.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: una estona ahir al matí i una estona ara mateix (18’47)

Meteorològiques: sort que tot i ser hivern fa un temps més que agradable i es pot sortir a passejar.

Físiques: cansada, amb son…

Psíquiques: a dies desbordada, angoixada sempre

“Micu” de fira

18/12/2016

Molts anys després (uns 7, concretament) d’haver pres la decisió de ser pares i haver passat per mil proves i etcèteres, el micu de fira va decidir que venia perquè sí, d’aquella manera que jo creia que els podia passar als altres però no a mi… I aquí estem, esperant, que ara passo per la fase de consum preferent i, si hi hagués risc de caducitat, alguna cosa hauríem de fer. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 10,36h

Meteorològiques: No crec que faci molt bon dia. Sembla una mica rúfol i fredós. Ara ho comprovaré.

Físiques: Més que bé! La veritat és que encara estic prou àgil.

Psíquiques: Una mica de tot. Post ràpid abans de sortir a caminar una estona. Esperant… És estranya aquesta espera en què saps que pot passar avui o d’aquí a 10 dies… Esperant… Esperant que arrbin i s’instal·lin a casa uns familiars propers perquè volen ser aquí quan arribi el moment. I, mentrestant, intentant “fer vida normal”.

Cas típic 500

15/10/2015

En el meu últim post deia que n’havia deixat un a la nevera per escriure aquell però encara no pot sortir perquè m’he adonat d’una cosa: ja ha arribat a “El blog de la Susanna i les seves circumstàncies” el comentari número 500. I, seguint amb la tradició (100, 200, 300 i 400), tocava dedicar-li el post. A qui? Obvi, oi? 

Però sabeu què? Tinc un problema perquè no sé què dir… A veure, com s’homenatja un blog el qual et fa gràcia no saps per què ja que el llegeixes en diagonal, no cliques mai els vídeos (i mira que en penja!), parla d’actors, sèries i pel·lícules però tu no ets cinèfila ni res que s’hi assembli??? Ell mateix deia en un escrit que “un no arriba a conèixer Pons’s Blog si no s’ha llegit mínim uns 500 casos típics”… Doncs això, tinc un problema: no el conec.

Això sí, alguna cosa té, perquè llegit en diagonal o no, tinc cara de tonta i un somriure idiota quan obro la seva pàgina. Els posts sobre el seu mateix blog els trobo molt bons! Igual et calcula el dia i l’hora més popular o et fa una sèrie de preguntes per saber quant el coneixes de veritat. A més, deu tenir uns excels o similars bàrbars, perquè si no no entenc com controla els posts que acaben en números rodons, les vegades que la gent el comenta, mitjana de llibres llegits i altres etcèteres. Té una manera molt catxonda d’escriure i per això hi passo. Aquesta manera és la que també m’agrada quan deixa els seus comentaris als altres blogs.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 18’58

Meteorològiques: ja ho deien, que baixava la temperatura, ja…

Físiques: dia diferent a la feina, més tensió, més cansada

Psíquiques: com a persona intel·ligent i observadora de moviments al seu blog, haurà vist que hi he remenat força perquè, com dic, no el conec! Aquest post, però, m’ha servit per veure coses que no sabia. Interessant, Molt interessant.

Ara m’acabo de llegir el què he escrit i diré que no és culpa meva sinó conseqüència de la poca rutina que he tingut avui a la feina i la son que porto a sobre… Ara amb el títol del post estic sembrada! Uff, a dormir!

Recordo la que em va fer por

25/09/2015

Tinc vertígen i és una m… Abans pujava a totes les atraccions de fira i ara només de veure-les ja em fa la sensació que vomitaré. No recordo quan em van començar a fer por les alçades. 

Pujava a totes les atraccions de fira i mirava i gaudia amb totes les pel·lícules o series de por que em passaven per davant. Recordo que la meva germana i jo estàvem al sofà i ella acabava marxant perquè l’espantaven i jo em sentia gran i forta perquè arribava al final sense massa ensurts. A més, era una de les poques coses que compartia amb un membre de la família amb qui no compartia/comparteixo massa coses. 

En canvi ara no hi ha manera i em fa una mica de ràbia perquè realment m’agradaven. Si estic sola a casa ni tan sols puc veure Mentes Criminales! I si la pel·lícula és un thriller de veritat ni sola ni acompanyada! El cas és que d’això sí que recordo el moment en que vaig pensar que alguna cosa estava passant entre aquestes pel·lícules i jo: any 1997 amb El coleccionista de amantes. No sé per què la ment es queda amb aquestes coses però tinc ben present sortir d’un cinema de Girona amb unes companyes de la universitat, anar xerrant i… acomiadar-me d’elles. Recordo perfectament que en el temps que vaig trigar en arribar al meu pis (que era no res) vaig mirar enrere no sé quantes vegades, vaig accelerar el pas, el vaig parar dient-me que era una peli i que estava tonta, i em vaig posar al llit preguntant-me des de quan em feien por aquestes pel·lícules.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 23’49h

Meteorològiques: a les nits fa més fresca ja, tot i que durant el dia ha fet una mica de calor encara.

Físiques: mireu quina hora és! Morta de son! Per tant no penso revisar el post així que no sé com està escrit…

Psíquiques: estava sola a casa, sentada al sofà, mirant TV3 i escrivint un post que he deixat a la nevera per canviar-lo per aquest perquè després de Zona Zàpping ha aparegut “Una casa de somni” i he hagut de canviar de canal!

Pandora

12/09/2015

Segons diu la llegenda, a la caixa de Pandora hi havia tots els mals i només una cosa bona: l’esperança. He llegit coses diferents sobre qui va obrir la caixa, si l’esperança és realment bona o no, si va sortir de la caixa o es va quedar a dins… En fi, que la llegenda ja la deveu haver sentit també i esbrinar com va anar realment no és la raó d’aquest post.

El cas és que fa temps, molt de temps, que la porto cap aquí i cap allà sense estar segura si ajuda o no. A vegades cansa una mica esperar i és desesperant veure que allò no passa, que allò no arriba, que allò torna a començar, que allò no canvia, que allò no s’ha aconseguit… Però d’altra banda et convida a no llençar la tovallola, a pensar que si no és ara serà una mica més endavant, que potser hi has de treballar una mica més, que potser pots fer una mica més o alguna cosa diferent per aconseguir-ho. No ho sé…

Normalment tendeixo a ser pessimista. Si espero actes, paraules, reaccions, comportaments o desitjos que després no són, fa mal, però no tant perquè sense l’esperança la patacada fa menys mal. Però també és cert que l’esperança m’ha fet somriure en moltes ocasions, m’ha fet viure més intensament aquell desig i ha magnificat la importància d’haver-lo aconseguit.

I ara què? Què faig, doncs? Obro la caixa de Pandora a veure si s’hi ha quedat al fons?

.

Entrada escrita sota les següents circumstànies:

Horàries: 17’18h

Meteorològiques: el cel és ben gris, com volent ploure. Si això vol dir que refrescarà, endavant, perquè semblava que ja érem a la tardor i avui torna a fer una bonica xafogor.

Físiques: en perfectes condicions, podria dir…

Psíquiques: no tan bé com les físiques. Estic en un moment en que algunes circumstàncies (una, en concret) m’absorveixen molt. El post pot parlar de moltes coses, cadascú que l’adapti a les seves circumstàncies.