Skip to content

Cas típic 500

15/10/2015

En el meu últim post deia que n’havia deixat un a la nevera per escriure aquell però encara no pot sortir perquè m’he adonat d’una cosa: ja ha arribat a “El blog de la Susanna i les seves circumstàncies” el comentari número 500. I, seguint amb la tradició (100, 200, 300 i 400), tocava dedicar-li el post. A qui? Obvi, oi? 

Però sabeu què? Tinc un problema perquè no sé què dir… A veure, com s’homenatja un blog el qual et fa gràcia no saps per què ja que el llegeixes en diagonal, no cliques mai els vídeos (i mira que en penja!), parla d’actors, sèries i pel·lícules però tu no ets cinèfila ni res que s’hi assembli??? Ell mateix deia en un escrit que “un no arriba a conèixer Pons’s Blog si no s’ha llegit mínim uns 500 casos típics”… Doncs això, tinc un problema: no el conec.

Això sí, alguna cosa té, perquè llegit en diagonal o no, tinc cara de tonta i un somriure idiota quan obro la seva pàgina. Els posts sobre el seu mateix blog els trobo molt bons! Igual et calcula el dia i l’hora més popular o et fa una sèrie de preguntes per saber quant el coneixes de veritat. A més, deu tenir uns excels o similars bàrbars, perquè si no no entenc com controla els posts que acaben en números rodons, les vegades que la gent el comenta, mitjana de llibres llegits i altres etcèteres. Té una manera molt catxonda d’escriure i per això hi passo. Aquesta manera és la que també m’agrada quan deixa els seus comentaris als altres blogs.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 18’58

Meteorològiques: ja ho deien, que baixava la temperatura, ja…

Físiques: dia diferent a la feina, més tensió, més cansada

Psíquiques: com a persona intel·ligent i observadora de moviments al seu blog, haurà vist que hi he remenat força perquè, com dic, no el conec! Aquest post, però, m’ha servit per veure coses que no sabia. Interessant, Molt interessant.

Ara m’acabo de llegir el què he escrit i diré que no és culpa meva sinó conseqüència de la poca rutina que he tingut avui a la feina i la son que porto a sobre… Ara amb el títol del post estic sembrada! Uff, a dormir!

Recordo la que em va fer por

25/09/2015

Tinc vertígen i és una m… Abans pujava a totes les atraccions de fira i ara només de veure-les ja em fa la sensació que vomitaré. No recordo quan em van començar a fer por les alçades. 

Pujava a totes les atraccions de fira i mirava i gaudia amb totes les pel·lícules o series de por que em passaven per davant. Recordo que la meva germana i jo estàvem al sofà i ella acabava marxant perquè l’espantaven i jo em sentia gran i forta perquè arribava al final sense massa ensurts. A més, era una de les poques coses que compartia amb un membre de la família amb qui no compartia/comparteixo massa coses. 

En canvi ara no hi ha manera i em fa una mica de ràbia perquè realment m’agradaven. Si estic sola a casa ni tan sols puc veure Mentes Criminales! I si la pel·lícula és un thriller de veritat ni sola ni acompanyada! El cas és que d’això sí que recordo el moment en que vaig pensar que alguna cosa estava passant entre aquestes pel·lícules i jo: any 1997 amb El coleccionista de amantes. No sé per què la ment es queda amb aquestes coses però tinc ben present sortir d’un cinema de Girona amb unes companyes de la universitat, anar xerrant i… acomiadar-me d’elles. Recordo perfectament que en el temps que vaig trigar en arribar al meu pis (que era no res) vaig mirar enrere no sé quantes vegades, vaig accelerar el pas, el vaig parar dient-me que era una peli i que estava tonta, i em vaig posar al llit preguntant-me des de quan em feien por aquestes pel·lícules.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 23’49h

Meteorològiques: a les nits fa més fresca ja, tot i que durant el dia ha fet una mica de calor encara.

Físiques: mireu quina hora és! Morta de son! Per tant no penso revisar el post així que no sé com està escrit…

Psíquiques: estava sola a casa, sentada al sofà, mirant TV3 i escrivint un post que he deixat a la nevera per canviar-lo per aquest perquè després de Zona Zàpping ha aparegut “Una casa de somni” i he hagut de canviar de canal!

Pandora

12/09/2015

Segons diu la llegenda, a la caixa de Pandora hi havia tots els mals i només una cosa bona: l’esperança. He llegit coses diferents sobre qui va obrir la caixa, si l’esperança és realment bona o no, si va sortir de la caixa o es va quedar a dins… En fi, que la llegenda ja la deveu haver sentit també i esbrinar com va anar realment no és la raó d’aquest post.

El cas és que fa temps, molt de temps, que la porto cap aquí i cap allà sense estar segura si ajuda o no. A vegades cansa una mica esperar i és desesperant veure que allò no passa, que allò no arriba, que allò torna a començar, que allò no canvia, que allò no s’ha aconseguit… Però d’altra banda et convida a no llençar la tovallola, a pensar que si no és ara serà una mica més endavant, que potser hi has de treballar una mica més, que potser pots fer una mica més o alguna cosa diferent per aconseguir-ho. No ho sé…

Normalment tendeixo a ser pessimista. Si espero actes, paraules, reaccions, comportaments o desitjos que després no són, fa mal, però no tant perquè sense l’esperança la patacada fa menys mal. Però també és cert que l’esperança m’ha fet somriure en moltes ocasions, m’ha fet viure més intensament aquell desig i ha magnificat la importància d’haver-lo aconseguit.

I ara què? Què faig, doncs? Obro la caixa de Pandora a veure si s’hi ha quedat al fons?

.

Entrada escrita sota les següents circumstànies:

Horàries: 17’18h

Meteorològiques: el cel és ben gris, com volent ploure. Si això vol dir que refrescarà, endavant, perquè semblava que ja érem a la tardor i avui torna a fer una bonica xafogor.

Físiques: en perfectes condicions, podria dir…

Psíquiques: no tan bé com les físiques. Estic en un moment en que algunes circumstàncies (una, en concret) m’absorveixen molt. El post pot parlar de moltes coses, cadascú que l’adapti a les seves circumstàncies.

erbmetes ed 1

30/08/2015

Des del balcó sento música, alguns petards i veig fum del que deuen ser els últims actes de les festes, aquelles que us he dit que m’agraden tant.

El que no m’agrada és que el seu final també indica el final de les meves vacances i, per molt que t’agradi la teva feina, a qui li ve de gust tornar a treballar?

Però no és això el que em preocupa sinó que un any més intentaré que l’1 de setembre no sigui la fi del món. Deixo de fer moltíssimes coses i encara no sé ben bé per què. Sospito que la raó és la feina, que m’absorveix de mala manera. I no faig les coses millor per treballar més, així que hauria d’anar pensant com organitzo el meu temps. 

Com ja haureu notat, una de les coses que més se’n ressenteix és aquest blog. No sóc gens prolífica escrivint aquí, ho sé, però resulta que quan més ho faig coincideix amb les èpoques sense despertador ni horaris. Però la pena no és aquesta. La pena és deixar de fer coses que he fet aquest estiu, que m’agraden molt i que no són gens incompatibles. Però sobretot fer-les gaudint-ne i no pensant que estic “perdent” temps. Temps per a què? Com dic, per a la feina, suposo… No em direu que no puc treure algun forat, en una setmana sencera!!, per fer algun cafè amb una amiga, per dedicar una estona a alguns dels molts hobbies que tinc però que deixo abandonats, per poder sortir de casa sense haver-ho tingut absolutament planificat… En fi, no em direu que no puc treure algun forat perquè els meus dies siguin una mica més satisfactoris?

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 21’40

Meteorològiques: Al meu piset no fa molta calor, així que bé.

Físiques: les pròpies d’un dia de platja.

Psíquiques: ja començo amb la neura de “uff, són les set, vols dir que hem de sortir ara?” I tot perquè ja tinc el cap en que em toca començar a treballar… L’1 de setembre se’m gira el cervell. I no pot ser!

Visca la festa major!

25/08/2015

Quan vaig escriure aquest post ara farà sis anys ja intuïa que hi estaria molt bé i no em vaig equivocar gens. Hi deia que m’agradava la vida que hi havia al barri i ara que jo també hi formo part encara gaudeixo més de casa meva. Hi ha molts llocs que ja són meus (nostres) i ja no em queda tan clar allò d’acabar marxant a viure fora de Barcelona. Almenys no en un futur proper. 

I una cosa que s’ha convertit en molt nostra és la festa major del barri. I mai millor dit, perquè aquestes continuen sent del i per al barri, cosa que espero que continui així durant molt de temps. La veritat és que em sap greu no participar-hi més activament, però sovint a l’agost estic amunt i avall i no em vull comprometre a coses que després no puc complir. Ho hi sóc del tot o no hi sóc i no m’agradaria deixar-los abandonats quan més feina tenen. Això sí, la setmana de les festes estem per aquí, això és sagrat. El viatge a Berlín sortia més econòmic cap a aquestes dates però mai de la vida (si no és per causa de força major) estaria fora quan puc estar passejant pels meus carrers guarnits, prendre un vermut mentre un grup toca unes guitarres i un “cajón”, continuar amb la tradició que la meva germana vingui una nit i compartim cerveses i concerts, i acabar les festes amb l’A., any rere any, al “nostre” carrer.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 17’20h

Meteorològiques: un cel blau radiant (que veig des del llit)

Físiques: al llit perquè aquest mes ha vingut peleona😦

Psíquiques: aquest any crec que és quan més estic sortint (ni que sigui una estona matí, tarda i nit!!!), però com que avui no em trobo bé i no puc sortir, doncs escric… Per cert, que tècnicament no sóc d’aquest barri, però estic convençuda que quan van fer la ratlla es van equivocar per uns metres…😉

Ich liebe Berlin

11/08/2015

Doncs sí. Després d’haver-hi passat uns cinc dies he tornat enamorada de la ciutat. Dic “he tornat” perquè el blog és meu i són les meves opinions però la veritat és que ens ha agradat moltíssim als dos. Encara no havíem esgotat els dies que ja parlàvem de tornar-hi alguna altra vegada.

Després de deixar les coses a l’apartament, la nostra primera visita a Berlín va ser al KaDeWe. Visita una mica friki, podríeu pensar, però no si sabeu de la nostra relació amb la gastronomia perquè no és que anéssim a visitar el centre comercial, no, anàvem directament a la planta gourmet a comprar el sopar del nostre primer dia allà. De tota manera, tan estranys no som, perquè si fem cas a algunes pàgines d’internet, el Kaufhaus des Westens és el tercer lloc més visitat de la ciutat. Però hi ha una cosa que m’agrada molt d’aquest edifici i és el paper que va jugar quan la ciutat estava dividida: una amiga ens ha explicat que els berlinesos de l’est el veien a través del mur i era com un símbol de la prosperitat econòmica i la vida que ells volien tenir.

Quan em plantejava fer aquest post no tenia molt clar què explicar i al final m’he decidit per dir que la ciutat s’ha de viure. Evidentment hi ha la porta de Brandenburg, l’illa dels museus, la torre de la televisió, el mur o el Checkpoint Charlie, però l’important és passejar, passejar i passejar, deixar-te les soles de les sabates als carrers de Berlin, obrir els ulls a la gent, als barris, a les diferències que encara poden quedar entre l’est i l’oest, a com viu la ciutat la seva història i com l’ensenya al món, a la ciutat dels mercats, de la barreja de productes i de gent… I com que tot això no ho sé explicar millor, aquí us deixo unes quantes postals de la nostra estada, esperant que us animeu a visitar aquesta ciutat o, si ja hi heu estat, que compartiu les vostres impressions fent algun comentari al post.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 19’10

Meteorològiques: encara que sembli mentida, crec que fa menys calor a Barcelona que a Berlín…

Físiques: recuperada de les tardes que arribava petadíssima a l’apartament. Berlín és moooolt gran i s’ha de caminar molt!!

Psíquiques: era el viatge que no vam poder fer l’any passat i en teníem moltes ganes. M’encanten aquestes ciutats que t’atrapen i no saps explicar per què. No tinc massa fotos, tinc vivències… No m’ha defraudat gens i entenc tothom qui m’havia dit que la ciutat m’agradaria.

Els llibres del metro

22/04/2015

No pensava fer aquest post fins al juliol, quan s’acabaran els meus viatges llarguíssims en metro, però mira, aprofitant que avui ja  m’he acabat un altre llibre i que demà és Sant Jordi, aquí us passo la llista dels que m’he anat llegint mentre vaig i vinc:

  • THE 100 YEAR-OLD MAN WHO CLIMBED OUT OF THE WINDOW AND DISAPPEARED (Jonas Jonasson)

Tot i que hi havia alguns paràgrafs que em cansaven una mica, vaig llegir-lo molt a gust. Està escrit d’una manera que, per poc real o creíble que et sembli tot el que fa l’home centenari, acabes imaginant-te el veí tenint les mateixes aventures. A més, és d’aquells que es poden llegir fàcilment, tinguis uns adolescents amb la música al mòbil al costat o uns seguidors del Barça que van al Camp Nou.

  • TEACHER MAN (Frank McCourt)

Aquest res. Almenys a mi no em va dir res… Feia temps que el tenia per casa per allò que eren les experiències d’un mestre però el començava, no m’enganxava, el deixava, el tornava a agafar… Al final, com que m’havia acabat l’anterior, em venia de gust llegir en anglès i aquest era l’únic que tenia a mà, vaig decidir començar-lo i acabar-lo. I bé, les vivències que m’explicava l’autor sobre el seu pas per diferents instituts no em venien de nou, no hi havia res que em sorprengués.

  • GAELI I L’HOME DÉU precedit de LA GLÒRIA DEL DOCTOR LARÉN (Pere Calders)

D’aquests no sé ben bé què dir perquè no sé si vaig acabar d’entendre tot el que se suposa que havia d’entendre. L’home déu és un ésser estrany, irreal, però viu en una Barcelona molt real. Ficció dins de la no-ficció? Simplement entretingut tot i que sempre he sentit que estava molt bé. El del doctor Larén gira sobre la bondat de les persones i de la idea que uns tenim dels altres.

  • OUTLIERS. THE STORY OF SUCCESS (Malcolm Gladwell)

No m’hagués comprat mai un llibre que parli de què fa que les persones tinguin èxit o no però va caure a les meves mans per dues casualitats i l’he devorat. Parla de per què les persones d’una concreta regió són d’aquella concreta manera, de que no només s’ha de ser intel·ligent per tenir excel·lència en alguna cosa (a vegades, de fet, la intel·ligència és el de menys), de la importància de fer quelcom en un moment concret de la teva vida… Diria que t’ajuda a entendre algunes coses d’aquest món. 

  • ÚLTIMAS TARDES CON TERESA (Juan Marsé)

M’agrada molt com està escrit i m’encanta la descripció que fa dels personatges  i, amb ells, de diferents estatus: la noia burgesa amb les seves manies i la seva capacitat de creure’s liberal perquè no té ni idea del què passa a l’altra banda de Barcelona, al barri del Carmel.

  • BALL ROBAT (Joan Oliver)

Just el dia abans d’anar a casa dels meus pares, amb la meva parella havíem estat parlant que, segurament, si recuperava els llibres que m’havien fet llegir a l’institut, hi trobaria coses que abans no havia vist (si és que m’havia interessat llegir-los. Sí, ho confesso, era una mala estudiant). Vaig mirar per les lleixes i vaig trobar aquesta petita obra de teatre: tres parelles que són infelices en el seu matrimoni i que creuen que amb la parella de les seves tres altres amistats haguéssin estat més feliços. 

  • THE BOY IN THE STRIPED PYJAMAS (John Boyne)

Quan vaig llegir el final em vaig haver d’aguantar les llàgrimes perquè estava al metro i em feia vergonya plorar. Ja durant les primeres pàgines m’anava emocionant amb les barbaritats (escrites tan subtilment i deixant tant d’espai a la imaginació) de la segona guerra mundial, anava “insultant” al protagonista per ser incapaç de no entendre el seu amic Shmuel, m’entendria pensant que només era un nen que vivia a l’altra part del camp i que només tenia la visió d’una part de la història… I tot això escrit així com dic, sense paraules dures o descripcions literals. La manera com està escrit és brutal. I el final, com està escrit el final…

  • L’ALTRA (Marta Rojals)

Acabat el llibre anterior miro per casa i no hi ha res en anglès per llegir. Torno a fer una miradeta: aquest no m’interessa gens, aquest ja l’he llegit, aquest és massa “totxo” per carregar-lo al metro… L’altra. Uff, Primavera, estiu, etcètera, de la mateixa autora, no et va agradar gaire… El vaig agafar perquè m’he acostumat tant a anar llegint que ara no soporto anar mirant la gent que entra i surt o les parades que em queden per arribar a casa o la feina. I mira, estic contenta d’haver-lo agafat perquè aquest sí que m’ha agradat. A vegades m’he fet un embolic per com està escrit perquè no sabia si parlava d’ara, d’abans, de la Laura, de l’Anna… De fet, fins al final crec que no he acabat d’entendre-ho tot. Però bé, el cas és que hi ha uns girs que enganxen i l’argument també. Potser si dic que el llibre va d’una parella, de les seves vivències, del que han passat, del que es diuen i del que s’amaguen, no interessa gaire. Però no és això, és la manera de parlar-ne…

I ja està. Fins aquí de moment. Ara tindré una crisi, demà al matí no tinc llibre per llegir!! Sort que a la tarda sortiré a passejar rambla amunt i avall i tornaré a estar servida per un temps. MOLT BON SANT JORDI A TOTHOM!!

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 23’45

Meteorològiques: aquests dies ja comença a fer calor. FA calor. Avui al matí hi ha hagut una treva i el terra ha quedat una mica moll.

Físiques: esgotada. Els nens s’esveren molt quan comença a fer calor a les aules. I a aquests només els hi faltava això, la calor!

Psíquiques: jo a aquestes hores ja estic dormint, la veritat és que estic amb un ull tancat ja, així que no sé si era el moment de comentar llibres perquè no deu haver quedat una cosa massa elaborada, trobo. Però bé, ho havia de fer avui, abans de Sant Jordi, així que això és el que hi ha…

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.