Skip to content

Per molt que t’expliquin…

09/03/2017

… o per molt que t’ho pensis, mai no és com quan ho vius. És molt bonic, sí, és una meravella tenir-lo aquí i més després de tant de temps de voler-lo, però no vull que se m’oblidi ni vull deixar de dir (i que consti que no participo a la guerra amb la pobre Samantha, simplement ha coincidit el moment en què puc escriure) que, a vegades:
Penses que et molesta; creus que t’has equivocat, que no ho hauries d’haver fet; t’angoixa moltíssim creure que no seràs mai qui eres abans; es baralla amb el pit quan menja i no saps per què ( i és horrible perquè mengen moltes vegades al dia); no vol estar en braços, ni al cotxet, ni al bressol i no saps per què; plora i no saps per què; vols molts perquès del seu comportament i no en tens cap; voldries que fos veritat allò que els bebès només dormen i mengen; et sents presonera a casa teva; et deixes d’il·lusionar per les coses; i un llarg etcètera que no puc acabar d’explicar perquè ja el sento plorar.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: una estona ahir al matí i una estona ara mateix (18’47)

Meteorològiques: sort que tot i ser hivern fa un temps més que agradable i es pot sortir a passejar.

Físiques: cansada, amb son…

Psíquiques: a dies desbordada, angoixada sempre

Anuncis

“Micu” de fira

18/12/2016

Molts anys després (uns 7, concretament) d’haver pres la decisió de ser pares i haver passat per mil proves i etcèteres, el micu de fira va decidir que venia perquè sí, d’aquella manera que jo creia que els podia passar als altres però no a mi… I aquí estem, esperant, que ara passo per la fase de consum preferent i, si hi hagués risc de caducitat, alguna cosa hauríem de fer. 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 10,36h

Meteorològiques: No crec que faci molt bon dia. Sembla una mica rúfol i fredós. Ara ho comprovaré.

Físiques: Més que bé! La veritat és que encara estic prou àgil.

Psíquiques: Una mica de tot. Post ràpid abans de sortir a caminar una estona. Esperant… És estranya aquesta espera en què saps que pot passar avui o d’aquí a 10 dies… Esperant… Esperant que arrbin i s’instal·lin a casa uns familiars propers perquè volen ser aquí quan arribi el moment. I, mentrestant, intentant “fer vida normal”.

Cas típic 500

15/10/2015

En el meu últim post deia que n’havia deixat un a la nevera per escriure aquell però encara no pot sortir perquè m’he adonat d’una cosa: ja ha arribat a “El blog de la Susanna i les seves circumstàncies” el comentari número 500. I, seguint amb la tradició (100, 200, 300 i 400), tocava dedicar-li el post. A qui? Obvi, oi? 

Però sabeu què? Tinc un problema perquè no sé què dir… A veure, com s’homenatja un blog el qual et fa gràcia no saps per què ja que el llegeixes en diagonal, no cliques mai els vídeos (i mira que en penja!), parla d’actors, sèries i pel·lícules però tu no ets cinèfila ni res que s’hi assembli??? Ell mateix deia en un escrit que “un no arriba a conèixer Pons’s Blog si no s’ha llegit mínim uns 500 casos típics”… Doncs això, tinc un problema: no el conec.

Això sí, alguna cosa té, perquè llegit en diagonal o no, tinc cara de tonta i un somriure idiota quan obro la seva pàgina. Els posts sobre el seu mateix blog els trobo molt bons! Igual et calcula el dia i l’hora més popular o et fa una sèrie de preguntes per saber quant el coneixes de veritat. A més, deu tenir uns excels o similars bàrbars, perquè si no no entenc com controla els posts que acaben en números rodons, les vegades que la gent el comenta, mitjana de llibres llegits i altres etcèteres. Té una manera molt catxonda d’escriure i per això hi passo. Aquesta manera és la que també m’agrada quan deixa els seus comentaris als altres blogs.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 18’58

Meteorològiques: ja ho deien, que baixava la temperatura, ja…

Físiques: dia diferent a la feina, més tensió, més cansada

Psíquiques: com a persona intel·ligent i observadora de moviments al seu blog, haurà vist que hi he remenat força perquè, com dic, no el conec! Aquest post, però, m’ha servit per veure coses que no sabia. Interessant, Molt interessant.

Ara m’acabo de llegir el què he escrit i diré que no és culpa meva sinó conseqüència de la poca rutina que he tingut avui a la feina i la son que porto a sobre… Ara amb el títol del post estic sembrada! Uff, a dormir!

Recordo la que em va fer por

25/09/2015

Tinc vertígen i és una m… Abans pujava a totes les atraccions de fira i ara només de veure-les ja em fa la sensació que vomitaré. No recordo quan em van començar a fer por les alçades. 

Pujava a totes les atraccions de fira i mirava i gaudia amb totes les pel·lícules o series de por que em passaven per davant. Recordo que la meva germana i jo estàvem al sofà i ella acabava marxant perquè l’espantaven i jo em sentia gran i forta perquè arribava al final sense massa ensurts. A més, era una de les poques coses que compartia amb un membre de la família amb qui no compartia/comparteixo massa coses. 

En canvi ara no hi ha manera i em fa una mica de ràbia perquè realment m’agradaven. Si estic sola a casa ni tan sols puc veure Mentes Criminales! I si la pel·lícula és un thriller de veritat ni sola ni acompanyada! El cas és que d’això sí que recordo el moment en que vaig pensar que alguna cosa estava passant entre aquestes pel·lícules i jo: any 1997 amb El coleccionista de amantes. No sé per què la ment es queda amb aquestes coses però tinc ben present sortir d’un cinema de Girona amb unes companyes de la universitat, anar xerrant i… acomiadar-me d’elles. Recordo perfectament que en el temps que vaig trigar en arribar al meu pis (que era no res) vaig mirar enrere no sé quantes vegades, vaig accelerar el pas, el vaig parar dient-me que era una peli i que estava tonta, i em vaig posar al llit preguntant-me des de quan em feien por aquestes pel·lícules.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 23’49h

Meteorològiques: a les nits fa més fresca ja, tot i que durant el dia ha fet una mica de calor encara.

Físiques: mireu quina hora és! Morta de son! Per tant no penso revisar el post així que no sé com està escrit…

Psíquiques: estava sola a casa, sentada al sofà, mirant TV3 i escrivint un post que he deixat a la nevera per canviar-lo per aquest perquè després de Zona Zàpping ha aparegut “Una casa de somni” i he hagut de canviar de canal!

Pandora

12/09/2015

Segons diu la llegenda, a la caixa de Pandora hi havia tots els mals i només una cosa bona: l’esperança. He llegit coses diferents sobre qui va obrir la caixa, si l’esperança és realment bona o no, si va sortir de la caixa o es va quedar a dins… En fi, que la llegenda ja la deveu haver sentit també i esbrinar com va anar realment no és la raó d’aquest post.

El cas és que fa temps, molt de temps, que la porto cap aquí i cap allà sense estar segura si ajuda o no. A vegades cansa una mica esperar i és desesperant veure que allò no passa, que allò no arriba, que allò torna a començar, que allò no canvia, que allò no s’ha aconseguit… Però d’altra banda et convida a no llençar la tovallola, a pensar que si no és ara serà una mica més endavant, que potser hi has de treballar una mica més, que potser pots fer una mica més o alguna cosa diferent per aconseguir-ho. No ho sé…

Normalment tendeixo a ser pessimista. Si espero actes, paraules, reaccions, comportaments o desitjos que després no són, fa mal, però no tant perquè sense l’esperança la patacada fa menys mal. Però també és cert que l’esperança m’ha fet somriure en moltes ocasions, m’ha fet viure més intensament aquell desig i ha magnificat la importància d’haver-lo aconseguit.

I ara què? Què faig, doncs? Obro la caixa de Pandora a veure si s’hi ha quedat al fons?

.

Entrada escrita sota les següents circumstànies:

Horàries: 17’18h

Meteorològiques: el cel és ben gris, com volent ploure. Si això vol dir que refrescarà, endavant, perquè semblava que ja érem a la tardor i avui torna a fer una bonica xafogor.

Físiques: en perfectes condicions, podria dir…

Psíquiques: no tan bé com les físiques. Estic en un moment en que algunes circumstàncies (una, en concret) m’absorveixen molt. El post pot parlar de moltes coses, cadascú que l’adapti a les seves circumstàncies.

erbmetes ed 1

30/08/2015

Des del balcó sento música, alguns petards i veig fum del que deuen ser els últims actes de les festes, aquelles que us he dit que m’agraden tant.

El que no m’agrada és que el seu final també indica el final de les meves vacances i, per molt que t’agradi la teva feina, a qui li ve de gust tornar a treballar?

Però no és això el que em preocupa sinó que un any més intentaré que l’1 de setembre no sigui la fi del món. Deixo de fer moltíssimes coses i encara no sé ben bé per què. Sospito que la raó és la feina, que m’absorveix de mala manera. I no faig les coses millor per treballar més, així que hauria d’anar pensant com organitzo el meu temps. 

Com ja haureu notat, una de les coses que més se’n ressenteix és aquest blog. No sóc gens prolífica escrivint aquí, ho sé, però resulta que quan més ho faig coincideix amb les èpoques sense despertador ni horaris. Però la pena no és aquesta. La pena és deixar de fer coses que he fet aquest estiu, que m’agraden molt i que no són gens incompatibles. Però sobretot fer-les gaudint-ne i no pensant que estic “perdent” temps. Temps per a què? Com dic, per a la feina, suposo… No em direu que no puc treure algun forat, en una setmana sencera!!, per fer algun cafè amb una amiga, per dedicar una estona a alguns dels molts hobbies que tinc però que deixo abandonats, per poder sortir de casa sense haver-ho tingut absolutament planificat… En fi, no em direu que no puc treure algun forat perquè els meus dies siguin una mica més satisfactoris?

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 21’40

Meteorològiques: Al meu piset no fa molta calor, així que bé.

Físiques: les pròpies d’un dia de platja.

Psíquiques: ja començo amb la neura de “uff, són les set, vols dir que hem de sortir ara?” I tot perquè ja tinc el cap en que em toca començar a treballar… L’1 de setembre se’m gira el cervell. I no pot ser!

Visca la festa major!

25/08/2015

Quan vaig escriure aquest post ara farà sis anys ja intuïa que hi estaria molt bé i no em vaig equivocar gens. Hi deia que m’agradava la vida que hi havia al barri i ara que jo també hi formo part encara gaudeixo més de casa meva. Hi ha molts llocs que ja són meus (nostres) i ja no em queda tan clar allò d’acabar marxant a viure fora de Barcelona. Almenys no en un futur proper. 

I una cosa que s’ha convertit en molt nostra és la festa major del barri. I mai millor dit, perquè aquestes continuen sent del i per al barri, cosa que espero que continui així durant molt de temps. La veritat és que em sap greu no participar-hi més activament, però sovint a l’agost estic amunt i avall i no em vull comprometre a coses que després no puc complir. Ho hi sóc del tot o no hi sóc i no m’agradaria deixar-los abandonats quan més feina tenen. Això sí, la setmana de les festes estem per aquí, això és sagrat. El viatge a Berlín sortia més econòmic cap a aquestes dates però mai de la vida (si no és per causa de força major) estaria fora quan puc estar passejant pels meus carrers guarnits, prendre un vermut mentre un grup toca unes guitarres i un “cajón”, continuar amb la tradició que la meva germana vingui una nit i compartim cerveses i concerts, i acabar les festes amb l’A., any rere any, al “nostre” carrer.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 17’20h

Meteorològiques: un cel blau radiant (que veig des del llit)

Físiques: al llit perquè aquest mes ha vingut peleona 😦

Psíquiques: aquest any crec que és quan més estic sortint (ni que sigui una estona matí, tarda i nit!!!), però com que avui no em trobo bé i no puc sortir, doncs escric… Per cert, que tècnicament no sóc d’aquest barri, però estic convençuda que quan van fer la ratlla es van equivocar per uns metres… 😉