Autoestima
Has aparegut de sobte, mentre em pentinava. No sé si ha sigut abans o després d’haver estat pensant en aquelles coses que només es pensen quan et sents madura, adulta i segura. Em quedo una estona mirant al mirall, desitjant que et quedis amb mi per sempre més. Abraço aquest moment però et sento fràgil. Em sento fràgil. Tot i que ara fas estades més llargues sempre acabes marxant. Potser d’aquí no res tornaràs a desaparèixer, per això t’acarono i et busco en la meva mirada, en els meus gestos. En els meus pensaments. I pensant pensant, penso que cada vegada que vinguis em costarà menys acceptar que sóc jo qui et fa fora. Que sóc jo qui ha de deixar que et quedis.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 17’19
Meteorològiques: us ho podeu creure que ha plogut i no me n’he enterat? Fa una temperatura que qualsevol diria que estem a gener.
Físiques: de vacances, dormint fins que el cos em diu prou…
Psíquiques: pensant en la tornada a la feina, en aquelles llistes de propòsits que no faig però que veig a tots els blogs…
És molt punyetera i susceptible, l’autoestima: de seguida s’ofen i marxa. Amb qualsevol tonteria… Però un dia vindrà i es quedarà. O aprendrem a retenir-la, vaja…
Trobo que ja està bé que aparegui només de tant en tant. Si ve i es queda, potser et fa pujar els fums, i això no és una cosa recomanable. Visitetes periòdiques per recordar-te qui ets i qui pots ser estan bé.
Hombre, Ninu, tu per aquí!
Poc a poc i bona lletra, oi?
L’autoestima XeXu, ha de venir i quedar-se. Si et pugen els fums ja no se’n diu atoestima sinó narcisisme, egocentrisme o alguna cosa d’aquestes. Només es tracta de què es quedi per poder-me estimar una miqueta més jo, no per a demostrar res a ningú.