Aquest matí m’he aixecat quan el cos m’ha dit prou i era tard, molt tard, us ho asseguro. Un altre dia això hagués estat motiu de mal humor, males cares i hagués estat tot el dia girada. Ben al contrari, ara que estic aquí asseguda al sofà m’adono que m’ha agradat el ritme d’aquest dissabte. Em pregunto per què davant dies que semblen iguals reaccionem diferent. Potser és perquè no m’he proposat fer res en concret però he fet força coses o perquè tan bon punt he vist l’hora m’he dit a mi mateixa “ei, tu t’ho has buscat per no posar el despertador així que ara no et queixis”.
Total, que quan estava fregant els plats del sopar he fet mentalment una llista de propòsits que segur que em fan viure més tranquil·la. Al cap i a la fi, segur que si començo per les coses petites arribaré a les més grans. Així, he vist que rentar els plats i no trobar-me’ls l’endemà a la pica em farà començar el dia de més bon humor. Igualment, no crec que sigui tan difícil que m’aixequi 10 minuts abans per poder esmorzar tranquil·lament i no començar el dia corrents. D’altra banda, per molt que faci llistes de coses pendents, si no començo per la primera mai no arribaré a la última. O sigui, menys apuntar i més actuar. O si les apunto, que no m’angoixi no haver-les fet, millor em pregunto què ha passat i, si puc, ho soluciono.
Necessito gestionar millor el meu temps i tinc a l’abast petites coses per poder fer-ho. Ja veieu que no és res de l’altre món. Que són petites coses, bàsicament d’organització, que de ben segur m’han d’ajudar a no pensar que la meva vida és un caos sense solució. Ara, a veure si ho aconsegueixo que, en el meu cas, és més difícil del que sembla…
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 23′25h
Meteorològiques: Avui no he sortit de casa però sembla que fa vent i deu fer rasca.
Físiques: Descansada. Molt descansada. Tu diràs!
Psíquiques: Vull pensar que demà pensaré igual. I dilluns. I dimarts…
Un títol curt per una entrada que segurament serà molt curta perquè és tard i perquè últimament m’he quedat sense coses per dir. Fa al voltant de dos mesos que no escric, tinc més de 300 posts per llegir al reader de Google, m’atabalen coses que no ho haurien de fer, m’estimo poc, em passo hores davant la feina i no avanço, a vegades tinc la sensació que em fa mandra canviar les coses de mi mateixa que no m’agraden, dormir una becaina d’una hora em posa de mal humor,…
Avui, 19 d’octubre, faig 30 anys. Trobo que és una bona edat. M’agrada fer anys i en tenia moltes ganes de fer-ne trenta. Només m’agradaria pensar que he guanyat alguna cosa en la meva lluita interna. Tot i que potser ara no me’n recordi…
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 0′15h (o sigui que ja és 20 d’octubre)
Meteorològiques: Per fi deixa de fer calor. Avui he anat gairebé tot el dia amb jaqueta per l’escola.
Físiques: Em trobo més que bé!
Psíquiques: Amb ganes de que els 30 siguin sinònim de millores. Avui el dia ha anat molt bé, a veure si continua així l’any… 
Ja torno a estar per aquí! Vam arribar ahir a la nit i avui he estat tornant a fer caixes, encara quedaven coses per aquí que no haviem guardat i demà ja venen els de la mudança. El viatge de tornada va anar molt bé, però el d’anada… Jajajajja!!! A l’aeroport de Girona reia pensant que havia deixat un post programat i que no vaig volar fins cinc hores després! No havia volat mai amb Ryanair però ja us dic que, si ho puc evitar, no ho tornaré a fer mai més.
Per sort, les noies de Barcelona que també anaven a fer el curs i que vam trobar a l’aeroport són més que maques. La M1, una persona que sempre té el somriure a punt, molt noble, una bellíssima persona. La M2 i la R ben boges, simpàtiques… Hem passat uns 15 dies ben intensos i estic segura que ens tornarem a veure molt sovint. Bé, de fet ja hem proposat un dia per la propera trobada. Amb elles i amb tots els catalans que també vivien a la universitat de Kent: la S, en J, la T…
Bé, ja explicaré més cosetes, ara només volia passar per aquí per dir-vos que he tornat i que m’ho he passat molt i molt bé. Ha estat una experiència que difícilment oblidaré.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 23′17h (ja toca anar a dormir que demà els de la mudança vénen molt d’hora).
Meteorològiques: Ara ja no es nota tant però deu n’hi do la caloreta (a Canterbury ha fet un temps genial!).
Físiques: No quedava molta cosa per fer i a més he fet una becaineta. De tota manera estic un pèl cansada de no haver parat en tot el mes…
Psíquiques: Estranya. Arribo a casa després de 15 dies super intensos. Casa plena de caixes. Demà cap a un altre pis. De moment a l’atur, sense escola…
Al final no he passat gaire per aquí… No m’estranya, però, amb l’embolic que comporta un trasllat abans d’un viatje de 15 dies!! Jo, que sóc de rutines, de calma i de nom’atabalis, aquests dies estic una mica descontrolada. Sort que tinc una parella que m’aguanta tot (se’n diu amor,d’això!).
Doncs bé, si he fet bé això de programar el post, ara dec estar volant cap a Londres. Un taxi ens ha vingut a buscar a casa (possiblement l’últim que demanem a aquesta adreça) a les dues de la matinada i hem anat en bus cap a l’aeroport de Girona. Allà hem pujat a l’avió i hem començat aquest viatge mig de feina mig de vacances.
La intenció és gaudir del curs però també de la sort que l’Àngel em pugui acompanyar. Que així parlaré menys en anglès? No us ho cregueu pas que tota la tarda hem estat parlant en la llengua dels anglosaxons!! Per intentar, també intentaré dir alguna cosa durant aquests dies, però no prometo res, que no porto ordinador i no sé el temps que tindré, ni les facilitats, per connectar-me…
Que acabeu de passar un bon agost!!!
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: En realitat les 20′28 del 15 d’agost, però el post hauria d’aparèixer el 16 a les 06′35h.
Meteorològiques: No corre molt l’aire i no ajuda a alleujar el fet d’anar encaixant la meva vida.
Físiques: Calor, trasllat, coses de dona… Què més dir!
Psíquiques: Emocionada amb el viatge i amb moltes ganes de passar-m’ho bé!!!
Bueeeeeeeeeeeno, sembla que ja tenim pis! Com alguns ja sabeu, havíem estat buscant i, fins i tot, a punt de quedar-nos amb un que ens va agradar. Al final vam decidir que no era el que necessitavem, tot i que ens en vam enamorar, i vam pensar que tornaríem a reprendre la cerca al setembre, quan haguéssim tornat de les vacances. Però resulta que dijous passat vam tenir la oportunitat de visitar-ne un que ha resultat ser la nostra propera llar.
Hi podrem anar a principis de setembre, així que fins el dia 16 (que marxem fora) estarem ocupats encaixant tot allò que poguem, que si no se’ns tirarà el temps a sobre. Només he volgut treure el cap per aquí per dir-vos que igual estic una mica desconnectada entre el trasllat i el viatge a Canterbury.
Per si no torno a passar per aquí en un mes (cosa que m’agradaria evitar): que passeu molt bon agost!
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 20′10h
Meteorològiques: Han dit que tindriem un ruixat dels bons però de moment l’únic que noto és xafogor…
Físiques: Se’ns han acabat les caixes que teníem així que només hem estat guardant les coses dues horetes. Molt no cansa, això.
Psíquiques: M’agrada la idea d’anar a un pis més gran, tot i que encara no sigui de compra, on començar una altra etapa de la vida, amb nous projectes, noves il·lusions…
Reconec que vaig agafar el llibre amb mal peu. No podreu negar, però, que no sigui raonable agafar-te’l malament quan llegeixes el primer descobriment, “Les pèrdues són positives”, i a tu et vénen al cap uns pares que van perdre un fill i estan vivint una situació semblant en menys de dos anys…
Dic tot això per situar-vos una mica i perquè entengeu les circumstàncies sota les quals l’he llegit. Segur que això ha afectat a la meva manera de veure-ho tot plegat. Exacte, parlo del llibre El Món Groc de l’Albert Espinosa. La part central es basa en 23 descobriments que va fer quan va tenir càncer i ens explica com les ha pogut aplicar a la vida diària, un cop superada l’enfermetat.
Això és el que penso:
- Com ja us he dit, amb el primer descobriment ja vam començar malament…
- Diuen que no és un llibre d’autoajuda, però jo n’he trobat alguna frase que ben bé podria ser-ho.
- És cert que es llegeix ràpid. Tan ràpid que crec que no he assimilat part del que explica. Igual és millor anar-lo llegint capítol a capítol, descobriment rera descobriment, deixant prou espai de temps entre ells per anar-hi pensant.
- Ho sé. Sé que ho explica algú que ha tingut càncer durant 10 anys. Però a vegades tinc la sensació que explica com si fos infinitament fàcil anar per la vida sense angoixes, sense patiments, mirant sempre el costat positiu… Imagino que això és per la manera planera com escriu, que està molt bé, però no m’acaba d’agradar la llista final de cada descobriment. Bé, ara que ho escric, potser és que no m’ho acabo de creure…
A veure, en el fons del fons, és sentit comú tot el que està escrivint. Vull dir que no t’explica res que sigui de l’altre món. El que passa és que jo em pregunto: vols dir que si fos tan senzill no ho faria tothom i viuríem millor?
Una cosa que m’ha agradat molt és el poema Autobiografía (vés tu per on que és de Gabriel Celaya), el qual em posaré a la capçalera del llit a veure si llegint-lo cada dia continuo aquest creixement personal que busco. I perquè no penseu que l’Albert no m’agrada gens, que no és cert, només us vull dir que vaig gaudir com una boja de l’obra de teatre 4bailes. Em va fer riure alhora que em va emocionar. Moltíssim. Diguessim que em va tocar la fibra… Ostres! Sabeu que ara que us dic això trobo que l’essència no és gaire diferent?? Ja està bé, ja, el nom d’aquest blog: tot depen de les circumstàncies…
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 17′30h
Meteorològiques: Tinc tot obert però no sé si és pitjor perquè entra un aire tan calent que em desfà les neurones.
Físiques: Com esgota la calor!
Psíquiques: M’haureu de perdonar però ja vaig avisar en els primers posts: estic creixent i em costa molt… Jo ja voldria agafar-me les coses d’una altra manera però no en sé. I el pitjor de tot és que a vegades em sento culpable per pensar en segons quines xorrades perquè ni he patit cap malaltia, ni es pot dir que em vagi malament a la vida… En fi!
No, no vull escriure-us res de Lluís Llach, simplement és que no puc dormir i m’ha vingut al cap aquesta cançó. Per què no puc dormir? Potser pel vi que hem begut durant el sopar? Potser perquè tenim al cap el trasllat de pis? I si diem que sí? I si ens equivoquem? Ens precipitem? Hauríem d’haver mirat alguna cosa més?
Nin non, Maria,
ma nina de cabells d’or.
Nin non…, petita
cançó del meu bressol.
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 2′48h (més valdria que anés aclucant l’ull…).
Meteorològiques: Han anunciat que faria calor i l’han encertada de ple!
Físiques: Tinc son. El cas és que no puc dormir.
Psíquiques: Després d’haver sortit a sopar no tinc el cap per a escrits molt profunds però estic emocionada pel possible canvi de pis, alhora que temerosa no sigui cas que ens equivoquem en la decisió. D’altra banda, què és el pitjor que pot passar si demà diem que sí?…
La idea (proposada a Bona nit i tapa’t) de fotografiar el lloc des d’on escrivim m’ha fet molta gràcia. Al propietari del blog li he dit que el seu espai em sembla desangelat, com de ser un lloc de pas. No sé com s’ho deu haver pres… També li comento que crec que aquesta impressió té més a veure amb la idea que jo m’he fet del seu espai que amb el que mostra la foto realment. Suposo que és normal. Al final, ens fem una idea de la persona que escriu a través de les seves paraules però també a partir del disseny del blog. M’ha sorprès, diguéssim, que un blog amb tant de sentiment s’escrigui des d’un lloc tan buit.
Jo no fa gaire que corro per aquí, per tant no sé si us heu pogut fer una idea de com pot ser l’espai des d’on escric el blog i “parlo” amb vosaltres. A més, crec que això de tenir la foto treu part de la gràcia d’imaginar-te l’estudi o el menjador del blocaire. D’altra banda, aquí ja hi havia una foto de la taula, plena de papers, llibres, els temes de les oposicions…, tot força desordenat, la veritat.
Avui, però, n’he volgut fer una tal i com està ara, que com que ja no estic a l’escola ni haig d’estudiar oposicions, està una mica més ordenada.
Resulta que a casa tenim dos portàtils però que sempre estan endollats, així que fan funció de fixe. Un ja l’heu vist, que és el de l’estudi. L’altre és aquest d’aquí sota que tenim al menjador. He volgut posar també aquesta foto perquè realment és des d’on escric la majoria d’entrades.
Què us semblen? Potser d’aquí uns mesos, quan haguem fet el trasllat (de moment just ara comencem a mirar pisos) torno a actualitzar aquest post. Sí, ho faré!
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Horàries: 11′18h (eeei, aquesta és nova!)
Meteorològiques: Per la finestra del menjador no hi entra ni un raig de sol. Avui el cel està tapat. Plourà? Des de la finestra de l’estudi veig la finestra dels veins, poca cosa puc endevinar del temps.
Físiques: Només una mica adormida perquè m’ha despertat el soroll del timbre massa d’hora.
Psíquiques: Què ho fa que em faci tanta gràcia ensenyar-vos els meus espais?? És una manera de fer-me més propera a la gent que em llegeix? Per pensar-hi…
Fa uns dies em vaig adonar que estava a punt de treure el nas per aquesta casa “meva-vostra” el/la comentarista número 100. Aleshores vaig pensar que m’agradaria tenir algun detall amb la persona que em deixés aquell comentari i vaig creure que parlar en un post sobre el seu blog, fer-ne difusió, seria una bona idea. (Espero que ho creguis, Núria…).
M’agrada que sigui ella perquè diria que és un dels primers que vaig visitar regularment, fins i tot abans de decidir-me a fer aquest. És cert que no comento massa però trobo més que interessant tot el que ens explica. Fixeu-vos: tant que dic l’expressió “endavant les atxes!” i no m’havia preguntat mai la procedència de la frase. Si teniu curiositat, ella ens dóna la resposta aquí.
També m’ha agradat molt un post que ha publicat no fa gaire gràcies al qual he pogut saber, per exemple, que els cucs de la pastanaga i els dels porros són enemics acèrrims.
I amb aquest em va fer riure força!
En definitva, que trobo que és una dona que sap moltes coses curioses, que m’agrada el què transmet i com ho transmet. Val la pena fer-hi una ullada!
Entrada escrita sota les següents circumstàncies:
Meteorològiques: Avui ja no plou, han marxat els núvols i torna a fer força xafogor.
Físiques: Continuo de vacances i fent el que vull (més o menys) en el moment que vull, així que ja us podeu imaginar les meves circumstàncies físiques… 
Psíquiques: A tothom ens agrada que ens visitin. Almenys a mi sí. A tothom ens agrada que la gent tingui detalls amb nosaltres. Almenys a mi sí.
