L’abella Lola

La Lola havia d’haver nascut el dia 31, segons el doctor, però es veu que aquest havia llegit els números malament i va néixer el 13. Potser per això li sortia tot a l’inrevés.

Penseu que les seves primeres passes van ser cap enrere! Després, a l’escola, va començar a escriure de dreta a esquerra i això li va costar un munt d’hores de reforç amb la senyureta Lourdes. Evidentment, no s’orientava gens perquè sempre confonia el nord amb el sud.

Però bé, tot i això era una nena feliç, contenta i amb un bon grapat d’amics. Un bon dia jugaven a fer encanteris i s’imaginaven que les flors que agafaven eren varetes màgiques. La Lola va veure una abella i va dir: -Un, dos, tres i et converteixes en persona en un no res! Ai, mare! A ella que tot li sortia al revés… Sabeu què li va passar?

.

En aquesta entrada, la principal circumstància és que he vist el bloc del contes “divers” i no m’he pogut estar de participar. Espero que us hagi agradat!

Autoestima

Has aparegut de sobte, mentre em pentinava. No sé si ha sigut abans o després d’haver estat pensant en aquelles coses que només es pensen quan et sents madura, adulta i segura. Em quedo una estona mirant al mirall, desitjant que et quedis amb mi per sempre més. Abraço aquest moment però et sento fràgil. Em sento fràgil. Tot i que ara fas estades més llargues sempre acabes marxant. Potser d’aquí no res tornaràs a desaparèixer, per això t’acarono i et busco en la meva mirada, en els meus gestos. En els meus pensaments. I pensant pensant, penso que cada vegada que vinguis em costarà menys acceptar que sóc jo qui et fa fora. Que sóc jo qui ha de deixar que et quedis. 

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 17’19

Meteorològiques: us ho podeu creure que ha plogut i no me n’he enterat? Fa una temperatura que qualsevol diria que estem a gener.

Físiques: de vacances, dormint fins que el cos em diu prou…

Psíquiques: pensant en la tornada a la feina, en aquelles llistes de propòsits que no faig però que veig a tots els blogs…

Vull ser moderna… i no em surt!

Ahir passejant pel barri vaig veure dues noies a unes escales. Mentre passava pel seu costat em va donar temps de mirar-les de dalt a baix, sempre dissimulant , i comprovar que vestien d’una forma que m’agradava prou. No era el meu estil, no, però les vaig considerar modernes.

Un cop al Decathlon li vaig dir a la meva parella quin era el xandall que havia posat a la llista de reis. Perquè vull fer esport? No, perquè vull ser moderna estant per casa. Vull enterrar aquella cosa groga amb caputxa que la meva sogra em va donar que va sortir a alguna revista que em queda curta i que a més és horrible! L’enterraré juntament amb els pantalons negres que no entenc com vaig pensar que em quedaven bé el dia que els vaig comprar.

És que no m’explico com compro les coses, que després sempre penso que allò no era el què volia… Passo per les botigues i penso “quan m’hagi de comprar una jaqueta vindré a aquesta botiga i em compraré bla, bla, bla”. Com acabo amb la jaqueta més neutra i insípida del mercat? Misteris de la vida!

Potser és que no puc ser moderna, tu! Tinc una gorra fantàstica que m’encanta peròòòò… em fa unes orelles Dumbo impresionants!! Com és que a la meva germana li queda molt millor??? Bé, és que la meva germaneta és una pija i fins i tot va conjuntada de cap a peus per anar a la platja! I és literal, les ulleres tenen les patilles verdes, com les tires de les xancles i les vores dels pantalons!!!

Vull ser moderna i aquí estic: al sofà amb les meves pantufles grises, el pijama amb floretes fetes de feltre i la bata al damunt… Apa, bona entrada d’any a tothom i que em porti modernor! Jjajajaja!

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 12’36

Meteorològiques: l’últim dia de l’any però per la finestra entra un bon sol. Al carrer, però, deu fer fred, que aquest pis enganya!

Físiques: estic de vacances, he dormit fins les 11…

Psíquiques: Vaig començar a pensar el post ahir perquè pensava que podia ser divertit. Al final no ha quedat com jo volia, però bé, tampoc no arribo a ser gaire moderna aquí, què hi farem!

On era jo aquest pont?

Avui tinc festa però no he parat de treballar en tot el dia. Primer amb les coses de la feina que em porto a casa i després organitzant el pis. Papers per aquí, coses sense corregir per allà, les avaluacions a la cantonada, informacions d’inici de curs que no em serviran de res però no vull llençar i passo d’aquest prestatge a aquell altre… Roba per estendre, per recollir, per planxar, per donar i per regalar, pols amuntegada als mobles que no sé d’on surt però que ahir no hi era. Almenys no tota. I penseu que ja he acabat, que he fet tot? Ni pensar-ho! 

Sort en tinc d’haver fet pont i no treballar tampoc avui! Tinc la sensació que no paro de fer coses però que res no està acabat mai, que res no està al seu lloc i que no puc gaudir de res. Sí, ho sé, és final de trimestre i sempre m’atabalo. Però justament aquest any es pot dir que m’ho han donat tot mastegat a la feina i tot i així no hi arribo. 

Fa dos mesos que no publico res per aquí, no miro els blogs d’altra gent (el reader de google deu estar a vessar), no vaig a patinar, si quedo amb amics és perquè també hi va la meva parella i són coses ja organitzades… 

Tinc la sensació que tot va massa de pressa i que no gaudeixo de les coses que faig. Penso que fins i tot oblido quines són les coses amb què gaudeixo. Aquest pont ja ha passat i no me n’he adonat. On era? I aquests dos mesos sense publicar? 

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 19’16h

Meteorològiques: Aquest migdia sospirava mirant el solet que feia fora mentre jo estava tancada…

Físiques: Una mica de torticolis (suposo que tensional).

Psíquiques: Què poc m’agrada veure que no acabo de solucionar maneres de funcionar que no m’agraden gens… Santa paciència!

El gegant

Baix de casa hi viu un gegant. Ho he sabut avui perquè fins ara mai no havia vist aquella finestra oberta. Li he vist les mans grans, els braços llargs i una panxa molt gran. Al principi m’he espantat una mica, però de seguida he pensat que algú que té tants de llibres no pot ser dolent. A més, els estava netejant, ordenant-los i traient-los la pols. Això no ho faria pas un ogre malvat o un monstre ferotge.

Ignoro la cara que deu tenir. Quan he mirat per la finestra, de reüll perquè no m’enxampés, només he vist ombres amunt i avall. Només una meitat del cos i mai el cap. Sempre quedava per damunt del marc de la finestra. 

Potser no acabarà aquesta nit. Jo he tingut temps de fer el sopar, menjar-me’l i quan he tornat a la cuina a deixar els plats ell encara movia llibres… Es deuen cansar els gegants?

-

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 22’11h

Meteorològiques: No m’estranya que vegi gegants amb la calor que fot un 5 d’octubre!

Físiques: Esgotada per la feina i això que acabem de començar…

Psíquiques: Quan estava a la cuina i pensava en l’home que veia per la finestra (finestra que, de veritat, no havia vist oberta mai) m’ha anat sortint la història. Crec que estava millor elaborada però nois, després de sopar, d’això és del que me’n recordo.

 

Cascavells

Les coses fan més por quan no t’hi poses que quan hi ets a dins. Això ja ho heu llegit moltes vegades en aquest blog però sovint és perquè parlo de coses més… com ho diria… d’allò que forma part de la personalitat. Aquesta vegada parlo d’una cosa més banal com posar-se unes ulleres de busseig i un tub.

Doncs sí, què voleu què us digui, a mi això de veure que hi ha peixos i “coses” a la platja em fa molta angúnia. Ja m’imagino el què hi ha, però com que no ho veig, no hi penso gaire. És clar que sóc de les que surten de l’aigua com un coet i amb el cor accelerat si quelcom m’ha fregat la cuixa. El millor de tot és quan, ja fora, miro el meu biquini i dedueixo que  ha estat el llaç del mateix… Patètic!

Però bé, tota aquesta paranoia del fons (bé, no tan fons) marí està en procés de canvi. Aquest estiu hem anat amb la meva germana i cunyat a la platja i he aconseguit posar-me les ulleres i intentar gaudir una mica dels peixets que ens envoltaven. Dic una mica perquè del tub encara no puc dir el mateix: ai, deumeusenyor quin horror respirar per la boca! Quina sensació d’ofec! En comptes de respirar a poc a poc crec que ventilava en excés i vaig optar per no fer més provatures no fos cas que acabéssim a l’hospital. Ho sé, exagero. No era tan greu com això. O sí? 

El cas és que els pocs segons que aconseguia estar amb el cap sota l’aigua, observant, desconnectant de l’exterior, admirant, gaudint… sentia cascavells. Sí, cascavells! Devia ser la sorra que es movia, o les pedretes… No sé pas. 

Fos el que fos, suposo que són els mateixos cascavells que sents quan has decidit enfrontar altres pors i te n’has sortit.

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 13’35h

Meteorològiques: Xafogor, com no!

Físiques: Em queda una mica de mal de cap d’ahir, però passarà…

Psíquiques: A punt de superar una altra por. Un dels molts inicis a la feina! Estic contenta de tenir-ne per tot l’any però començar sempre em fa por….

From Ireland

He sortit de l’aeroport i he comprat el bitllet de bus però  encara faltaven ¾ d’hora per sortir. He anat a buscar un cafè a una màquina d’aquelles que te’ls serveixes tu mateix i m’he assegut en un raconet de l’estació.

Potser demà ja estic cansada d’haver fet el viatge sola però ara mateix sento que em podria menjar el món!!

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 19’20 (d’aquí)

Meteorològiques: Núvol. 17º

Físiques: Cansada d’estar asseguda perquè hi ha ós d’una part de l’esquena (la baixa diguem) que em fa mal des que em vaig caure per unes escales. I d’això fa tres anys!!

Psicològiques: Tan bé que no he pogut esperar a escriure això a l’ordinador i ho estic fent sobre un paper al bus.

 

Dublin? Dublin!

Si mirem aquest post que vaig publicar l’estiu passat us preguntareu “per què Dublin, doncs?” Dublin és el de menys. L’important era que mai no he viatjat sola, que aquesta vegada ha sorgit així i que no ho he volgut desaprofitar…

La cosa va anar així: havíem parlat de fer, en la mesura del possible, una escapadeta similar a les què havíem fet els dos últims anys,  una a Canterbury i l’altra a Cork. Però nois, mireu per on, que aquest any l’Àngel es despenja dient que no en té ganes… Jo no tenia ganes de perdre la tirada però haig de confessar (per molta ràbia que em faci) que quan vius en parella es fa mooooolt més difícil fer qualsevol cosa sol. Perdoneu però algú ho havia de dir! Així que m’ho vaig estar pensant molt si hi anava o no. Però resulta que l’empenteta que a vegades necessitem va arribar de la ma d’una companya de feina: li havien donat una beca i se n’anava a Limerick. De seguida vaig dir-li “doncs aniré a veure’t!” I ja va estar fet. No sé si ens trobarem ni si ens trucarem tot i que hi estarem els mateixos dies a Irlanda. L’important és que hi vaig sola. 

Sola perquè tot i que vaig pensar anar a prop de Limerick, Galway per exemple, em va fer enrere les hores que hi ha de camí des de l’aeroport de Dublín, que és on aterro. Em feia molta mandra passar-me tres o quatre hores en un tren o un bus. Al cap i a la fi podia triar el lloc i el curs d’anglès que volgués, no com ella que li ha tocat on li ha tocat… I hem quedat que el lloc no era l’important, oi?

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 14’24 (quina gana!)

Meteorològiques: al seu ritme… Aquest any no sé si hi haurà estiu. Tot i que avui crec que no hi ha núvols al cel.

Físiques: en baixa forma. Coses de dones!

Psíquiques: molt emocionada pel viatge, temerosa de sentir-me sola, amb ganes de visitar llocs, de poder conéixer gent nova sense el “suport” de ningú que vingui amb mi…

(Més que) Un dinar

Les circumstàncies del curs passat no tenen res a veure amb les d’aquest any i una de les coses que ho fa més evident és el grup humà amb el qual treballo. De sempre m’he sentit molt ben acollida i valorada, cosa que amb el currículum que porto no està gens malament. Doncs sí, perquè com molts ja sabeu la meva característica principal no és l’alta autoestima ni molt menys i el curs passat no em van ajudar gaire a pujar-la. Però bé, també sabeu que poc a poc han anat canviant les coses i que ara em veig d’una altra manera.

Gràcies a això i a aquestes passes (a vegades gegants) que faig, fa uns dies vaig convidar a dinar a casa a uns companys amics de la feina.  Els tenim a ells, d’una banda, que m’han donat molt, els aprecio d’allò més i comencen a ser molt importants en la meva vida per tot el que m’estan ajudant a aconseguir sense saber-ho. Tenim també, d’altra banda, l’Àngel, la meva parella, de qui no dic res més perquè sortiria un post massa empalagós . 

Estava emocionadíssima i tenia moltes ganes que sortís bé, que hi hagués conversa, que estiguéssin a gust, que es caiessin bé… Suposo que és el normal quan uneixes en una mateixa taula gent que t’importa però que no es coneix. Reconec que el meu nerviosisme no tenia justificació perquè de bon principi les coses van anar més que bé. A part que es van entendre perfectament ja tenim proposta de data per la propera. I tot plegat, nois, em fa més que feliç…

.

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 17’49h

Meteorològiques: Crec que fa una mica de vent, però res seriós. Dins de casa el balcó està obert i s’hi està molt bé.

Físiques: Dia festiu i, tot i que treballant a casa, mandrós.

Psíquiques: Per qualsevol altre aquest dinar (i aquest post) no tindria cap sentit però per mi, que em costa tant obrir-me a la gent, deixar que sapiguen què i com penso, que sempre poso “peròs” a tot… és un GRAN pas endavant. Si s’hagués acabat el curs i no hagués proposat el dinar per les pors, m’hagués penedit molt.

 

Abroad

No hi havia paradetes, no hi havia ningú venent roses, no hi havia més gent del normal al carrer… M’havia aixecat com cada dia per anar a la feina i havia fet el mateix camí de sempre. Recordava quan quedàvem per dinar, si teníem temps, o ens trobàvem a la tarda, o buscàvem qualsevol foradet del dia per veure’ns, agafar-nos de la mà i caminar el trosset de rambla que poguéssim. Se’m feia molt estrany no fer res de tot això. Era 23 d’abril i no hi havia res que ho indiqués. 

De tota manera, vaig anar a la llibreria del barri i vaig comprar-te un llibre. Em va costar decidir-me perquè no enteníem gaire bé l’idioma però en vaig trobar un que ja t’havies llegit en català i ja em va fer servei. Pensava que et sorprendria, que no t’esperaries el detall, que creuries que no hi havia pensat…

Però per a sorpresa la teva! Quan penso en el lot de llibres amuntegats damunt la taula i la galleda amb les roses… Encara se m’eriça la pell! Vas fer-me passar el millor Sant Jordi tot i que estàvem fora de Catalunya. Des d’aleshores sempre ho hem celebrat d’alguna manera especial i diferent. Això sí, sempre que les vacances ens ho han permès, hem tornat a voltar per les rambles i agafats de la mà. 

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Horàries: 20’48h

Meteorològiques: Ha caigut un xàfec de c…

Físiques: Estic super mandrosa, gent!

Psíquiques: Ha estat el primer any que no he estat a Catalunya el 23 d’abril… Quan he vist la foto he pensat en aquells catalans que volten pels món de déu…